editorial
David castillo. coordinador
Algun dia algú ho farà?
T
Alguns segells s'entesten a traduir del castellà ‘best-seller' prescindibles
Hem entrat en un altre any d'arrossegar-nos per la crisi, però la nostra cultura mostra una vitalitat sorprenent, malgrat les polítiques erràtiques i la manca d'idees i contingut. Les administracions hi han posat diners sense el més mínim sentit crític i així ens va. Estaria bé que algú valorés el criteri de les traduccions, en la majoria dels casos deficitàries i supèrflues. Mentre molts clàssics i autors que han marcat tendència i època continuen inèdits en català, alguns segells s'entesten a traduir del castellà suposats best-seller prescindibles. S'arriba a paradoxes que fan riure. Per exemple, actualment no es tradueixen escriptors catalans al castellà, però sí massa castellans al català. No pot ser que la normalització lingüística que tant preocupa els espanyols ha fet que els nostres lectors ja no sàpiguen llegir en castellà?
En fi, ells s'ho perden i cada dinàmica errònia pot suposar un pas endavant al possible canvi que s'hauria de produir quan es tinguin les coses encara més clares i les indefinicions passin a ser concrecions. Una constatació del que hem exposat la trobem en autors com Hunter Thompson, un dels pares del nou periodisme nord-americà, que restarà inèdit en català fins que alguna editorial petita es decideixi a recuperar-lo, tot i que sigui tard. Referent per a moltes generacions de periodistes, Thompson s'estudia a totes les facultats de comunicació i, fins i tot, el seu amic Johnny Depp va fer una adaptació de la popular Miedo y asco en las Vegas (a la foto podem veure'l el dia de l'estrena del film), un reportatge novel·lat extraordinari, disponible al catàleg d'Anagrama, com la majoria de la seva obra. Aquesta setmana parlem de Thompson a propòsit d'una adaptació al còmic, i amb Iñaki Delaurens, jove periodista que debuta amb nosaltres.
També volem posar esment a la segona novel·la de Xevi Sala, un dels valors del planter de narradors catalans que es mereixerien el suport dels grans mitjans públics. Si es vol fer una política cultural correcta cal posar la lupa sobre els creadors que s'ho mereixen. Algun dia algú ho farà?
