estrena
BERNAT SALVÀ
Materialització de la memòria
El cineasta portuguès Miguel Gomes estrena ‘Tabú', un film en blanc i negre evocador i nostàlgic guardonat amb el premi Lux
“Quan algú intenta recordar històries del passat, només li vénen a la memòria les imatges, però no les paraules concretes”, explica el cineasta portuguès Miguel Gomes. La segona part de seva pel·lícula, Tabú, que s'estrena avui als nostres cinemes, està ambientada als anys seixanta en una colònia portuguesa d'Àfrica, i s'ha rodat en blanc i negre buscant un efecte similar a la memòria: “Vam eliminar els diàlegs, fins i tot vam filmar els actors sense parlar, només movent els llavis. Dóna un aspecte més fantasmagòric, molt més pròxim a la materialització de la memòria.”
Abans, aquesta pel·lícula distingida amb el premi del Parlament europeu Lux i amb dos guardons de la Berlinale, ens mostra una primera part ambientada a Portugal en l'actualitat, rodada també en blanc i negre. Com Pedra de tartera, de Maria Barbal, una àvia que viu a la ciutat i sembla haver perdut el cap amaga una història d'amor colpidora. Descobrir la història apassionant que pot amagar una àvia qualsevol, narrada aquí pel seu antic amant,“era una de les idees –ens explica el director–; el personatge d'Aurora fa i diu coses que semblen bajanades, sembla que pateixi Alzheimer. Però descobrirem que té raons per sentir-se així, que tot té sentit”.
Per fer aquesta pel·lícula, la tercera que dirigeix, Gomes va tenir diverses fonts d'inspiració: “El procés de fer la pel·lícula va ser molt orgànic. Les meves pel·lícules mai no neixen d'una sola idea, d'un únic tema. Tenia ganes de parlar del colonialisme, de la memòria, volia rodar a certs llocs, posar-hi certes cançons, he agafat idees de coses que ha passat a la meva família... El resultat és una barreja d'interessos i de vida.”
Un cocodril té un paper clau a la història i apareix també al cartell del film. “He utilitzat el cocodril com a testimoni de les accions dels homes –ens explica el director–, perquè evoquen un lloc molt antic, al principi dels temps, i me'ls imagino com si fossin capaços de recordar històries d'amor, d'imperis nascuts i caiguts, amb un punt de melancolia... Són capaços, com el cinema, de conservar la memòria del que passa als homes”.