floritures
lluís llort
Sobre el comissari Ricciardi
Demano disculpes per utilitzar aquest espai amb una finalitat diferent de l'habitual. És clar que, com que habitualment faig el que vull, tampoc no passa res.
Dos suplements enrere, fa quinze dies, vaig escriure una crítica extensa sobre la quarta novel·la de Maurizio de Giovani, La tardor del comissari Ricciardi. En el text em queixava una mica que, tot i la qualitat de la sèrie, el final de la tetralogia no estava a l'altura, i que l'editorial catalana que la publica, La Campana, se n'hagués saltat el tercer lliurament (que acaba de sortir en castellà, a Lumen).
Després, Isabel Martí, editora de La Campana, va tenir l'amabilitat de comentar-me que estava d'acord amb la meva opinió sobre la novel·la, però que no és una tetralogia tancada com jo creia, perquè l'autor ja ha escrit el següent títol, El Nadal del comissari Ricciardi (segons Martí, considerat fins ara el millor per la crítica i pel públic italians), i que en prepara d'altres d'ambientats a la Setmana Santa, al ferragosto... Vaja, que tindrem més Ricciardi, cosa que m'agrada per se i perquè em permet corregir la visió que vaig tenir (i vaig donar) sobre el final poc engrescador.
I ara que tot està feliçment aclarit, aprofitant que em queda espai i per recuperar l'esperit vegetal de la secció, uns pensaments florejats variats: “La botànica no és cap ciència, és l'art d'insultar les flors en grec i llatí” (Jean Baptiste Alphonse Karr); “Un cínic és un home que quan ensuma flors busca un taüt a la vora” (Henry-Louis Mencken); “Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera” (Pablo Neruda).