Catalunya com a rentadora

Visito la mostra La Revolta Poètica (1964-1982), a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac. M'entretinc veient els abundants documents gràfics i audiovisuals ben presentats i ordenats com acostuma a fer Julià Guillamon, que n'és el comissari. No hi ha res arbitrari, tot està ben triat i el conjunt permet entendre un temps i un país vertebrat a través de la poesia.

Em costa de reconèixer alguns coneguts perquè llavors eren joves i peluts. Els vaig tractar molts anys després, quan ja no els quedava ni el més lleu esperit revolucionari ni cabells. En canvi, la generació dels poetes grans –sobretot Foix i Espriu– els recordo tal com surten, potser perquè quan els vaig conèixer, ells ja eren molt grans, venerables, i jo els mirava amb ulls de nen.

Catalunya és una rentadora que dóna voltes sobre ella mateixa. Han passat més de 30 anys però continuem allà on érem, amb les mateixes reivindicacions i els mateixos anhels. Només ha canviat un fet fonamental. Avui no tenim ni poetes ni joves d'aquella qualitat, i els d'aleshores ja no existeixen. El panorama intel·lectual ha baixat molt.

De tot, em quedo amb la brillant actuació de Joan Brossa al Festival de Poesia del Gran Price, el 1970. Després de les intervencions solemnes de Pere Quart i Salvador Espriu, surt Brossa i diu: “Del cos dels Mossos d'Esquadra només n'hi ha autoritzada una secció que és considerada com una força d'ordre públic i es limita concretament a prestar servei a la Diputació Provincial.” No es pot dir més en tant poques paraules.