crítica
à.Q
Coriolà va a les guerres del segle XXI
El teatre contemporani viu alliberat del naturalisme i es pot permetre el luxe de traslladar textos ambientats en l'antiga Roma al temps contemporani per buscar noves lectures i la vigència dels clàssics. El cinema, en canvi, es troba presoner d'un cert naturalisme i quan intenta fer operacions de trasllat cal que assumeixi sense complexos l'artifici perquè la cosa funcioni. Coriolanus de Ralph Fiennes és l'adaptació de Coriolà de William Shakespeare, obra ambientada a l'antiga Roma que descriu la trajectòria d'un general romà que és aclamat pel poble per les seves batalles, després és traït pel senat i finalment assumeix l'exili posant-se al costat de l'enemic per combatre el seu poble.
Les lectures de Coriolà han estat diverses, des d'una visió parafeixista del text, fins a la lectura que parla de les contradiccions de la democràcia i les seves febleses. Fiennes ha decidit situar la seva adaptació fílmica en una Roma fictícia on els carrers són els de Londres i on els soldats romans van vestits com si fossin part de la tropa americana que envaeix Kuwait, mentre el seu enemic podrien ser molt bé els serbis que varen participar al setge de Sarajevo o a la guerra de Bòsnia. El desig és parlar de les guerres en abstracte i de la democràcia actual. El problema de Fiennes es que ho roda tot com si fos una pel·lícula de guerra on les batalles intenten buscar un equilibri amb els monòlegs shakespearians. La funció funciona quan Ralph Fiennes i Vanessa Redgrave reciten el clàssic diàleg en què la mare intenta convèncer Coriolà que no traeixi la seva pàtria, però no funciona quan el naturalisme vol ser artificiós sense acabar de ser-ho. Hi ha un excés de pretensió en la posada en escena que no deixa que els grans actors llueixin la seva força.