Rencontres musicals d'alt voltatge emocional

Un dels esquers del programa número 12 de la temporada de l'OBC d'aquest cap de setmana és el retorn del mestre Lawrence Foster, que torna a dirigir l'orquestra després de la seva darrera actuació en la temporada 2004/05. «He trobat l'orquestra en gran forma, molt atenta, i sento un gran plaer de retrobar-me amb músics que ja coneixia i amb d'altres de nous», comentava el director aquesta setmana a Barcelona. Foster va ser el titular de l'OBC del 1996 fins al 2002, un període considerat dels més interessants i rics de la formació. Va ser gràcies a una promesa del director nord americà que l'orquestra va aconseguir anar de gira pels Estats Units el 2001 i tocar en el Carnegie Hall de Nova York. «Francament estic molt emocionat perquè la meva implicació amb l'orquestra ha estat molt forta i guardo molt bons records: estic molt orgullós del que vam fer aquí».

El mestre, actual titular de l'Orquestra Gulbenkian de Lisboa i de l'Òpera i Orquestra Nacional de Montpeller, recorda no només la seva relació amb els músics, sinó també amb Catalunya: «Goso dir que durant molt de temps vaig dirigir més compositors catalans que els mateixos catalans. He dirigit Montsalvatge i Robert Gerhard als Estats Units, Berlín, a França, en definitiva, arreu del món».

El programa d'aquest cap de setmana està presentat dins el nou circuit Retrats d'Artistes, una nova formula de treball amb els cinc principals solistes destacats de l'OBC, i que permet escoltar-los en diferents formats i registres. En aquest cas, hem de comptar amb un altre dels grans esquers del programa: el talent de la jove violoncel·lista nord americana Alisa Weilerstein, artista resident de l'Auditori, i que manté una llarga relació amb el mestre Foster. «Va fer els seus debuts europeus aquí a Barcelona, al Palau de la Música Catalana [novembre del 1998], amb mi tocant aquest concert de Dvorak, aleshores era una adolescent.»

A l'Auditori es podrà escolar un programa que, en paraules de Foster, que el va proposar, «funciona sol»: Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, de Xavier Montsalvatge, el Concert per a violoncel i orquestra de Dvorák i la Simfonia núm. 4 de Brahms. «Serà el primer cop que toqui Montsalvatge», confessa Weilerstein. «És fantàstic poder combinar-lo amb una obra que m'és tan familiar com el concert de Dvorak». La violoncel·lista va començar a tocar aquest concert als 13 anys. «En una obra tan gran sempre descobreixes nous detalls d'estructura, frases, emocions... Per a mi és com una òpera i cal seguir un argument i les peripècies de l'heroi fins a la seva mort. Com a intèrpret demana tota classe d'emocions».

Foster no dubta: «Weilerstein és la violoncel·lista més important avui dia, adoro aquesta dona i la conec d'ençà que tenia 13 anys, quan va audicionar per a mi tocant Dvorák recolzada contra la paret perquè no hi havia ni una cadira, increïble».

Weilerstein (Rochester, Nova York, 1982) s'ha imposat malgrat la seva edat com una de les intèrprets més fascinants del violoncel. Se la compara ambJacqueline du Pré, a qui personalment considera la seva «deessa», així com la seva gravació del mític concert Elgar «la Bíblia». Quan tenia 28 anys va conèixer Barenboim, director d'orquestra i exmarit de Du Pre, i va gravar amb ell el concert, que el director fins aleshores només havia tocat en una ocasió amb Yo-Yo Ma. A l'Auditori, on va venir el 2000 amb López Cobos, afrontarà un altre repte del repertori cel·lístic com és el Concert per a violoncel de Dvorák, un cant d'enyor a la seva terra, Bohèmia, escrit el 1895 des de Nova York. Està considerat un dels més emotius per a aquest instrument. El segon moviment, l'Adaggio, està inspirat en la seva cançó Lasst mich allain, la preferida de la seva cunyada –i antic amor platònic– Josefina Cermáková. ».