La realitat de les imatges

Abans de la presència forta i imparable de les imatges fotogràfiques, més aviat les imatges s'identificaven amb la realitat i, aleshores, més que imatges s'entenien com a retenció, records, memòria de la realitat. A partir de la fotografia, les imatges esdevingueren una còpia argèntica (reacció química a la llum del nitrat de plata) que, inicialment, pogué conviure amb les imatges manuals creades pels artistes però que a poc a poc desplaçà el que en dèiem art per l'acció fotoquímica de la càmera fosca. Tot plegat acabà portant a la teoria del poder de la imatge fotogràfica i el seu complement cinematogràfic (moviment i fotografia conjugats), creadora d'una nova cultura entesa com que és la imatge fotogràfica la que ens dóna la realitat del que succeeix.

Barthes especificava que a la imatge no hi veia res més que el que hi havia delimitat. Així quedava ben establerta la tesi de Bergson que la vida només és un flux continu de fets que la memòria, o la creativitat hàbil o mecànica, pot retenir i recordar. Però amb el canvi tecnològic la noció de fotografia ha perdut el valor clàssic etimològic de retenció de les coses d'alguna manera il·luminades, per conservar, només, el d'imatge mecànica més o menys manipulada de quelcom real o imaginari. Ara és l'instrument, les eines i la intenció manipuladora els que creen les imatges, succedani digital de la fotografia, atès que la imatge ja no es producte d'una reacció fotoquímica sinó concreció d'un concepte que electrònicament reté uns fotons o uns píxels amb què elabora la imatge intenció; una realitat obliqua, no objectivable en la naturalesa.