música
carina filella
Vint anys dignificant la música del sud
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van començar a recuperar i a difondre la música popular i tradicional de les Terres de l'Ebre fa dues dècades. Ara han impulsat la creació de la Casa de la Jota, que dóna a conèixer una música que és “tan catalana com la sardana i el porró”.
Des del sud, el nord es veu llunyà. I a l'inrevés, també, potser encara més. Però el grup de folk ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries han escurçat unes distàncies que van més enllà de les purament geogràfiques. Fa vint anys que van començar a recuperar i a difondre la música popular del sud. I, sobretot, a dignificar-la: “Vam voler donar a conèixer que a Catalunya també hi ha una altra música popular, que és la música del sud, i que també és catalana encara que la canti o la balli menys gent”, explica Artur Gaya, veu del grup. Ja fa dues dècades que ell va pujar a un escenari encarnant el personatge de Quico el Célio, inspirant-se en un home cec del segle XIX que era el cronista de tot allò que passava als pobles. En aquella primera actuació anava acompanyat del Noi –Xavi Borràs–, i al cap de poques setmanes s'hi va afegir el Mut de Ferreries, personatge que interpreta Jordi Fusté. Ara la banda també la integren Quique Pedret (el Noi, que va substituir Borràs), Josep Lanau Mitxum (Jaumet), Sergi Molina (Lo senyor Bartomeu) i Quique Pellicer (Vicent Ferrer). És la mateixa formació de sempre: “hem trobat la fórmula per sobreviure i ara ja som una família; els problemes de cadascú són compartits, potser perquè ja hem superat moltes coses”, apunta Gaya, satisfet d'haver pogut mantenir una formació estable durant vint anys.
El 15 de desembre del 1992 van oferir el primer concert al bar La Finestra de Tortosa. Des d'aleshores han fet més de 1.400 concerts, han enregistrat set discos individuals, han publicat dos llibres de música i dos DVD i han produït 12 vídeos musicals. Són les xifres que quantifiquen alguna cosa més que una carrera musical. Els “Quicos”, com se'ls coneix popularment, han caminat de manera paral·lela al curs de les Terres de l'Ebre i no s'han volgut mantenir al marge d'un moviment tant important com va ser la lluita contra el transvasament de l'Ebre: “Vam poder demostrar que la nostra música també es pot posar al servei d'una causa com era la defensa de l'Ebre”, explica Gaya, que recorda que “a ritme de jota es va sortir al carrer”. Però no els ho van posar fàcil: “vam tenir molts problemes i van haver-hi intents perquè deixéssim de fer alguns concerts, però res no va acabar de tirar endavant; hi va haver pressions però al final el sentit comú va prevaler”, diu Gaya, que està convençut que “tota revolució ha de tenir la seva música”.
Per celebrar el vintè aniversari, el grup editarà un doble CD, que es preveu que sigui al mercat al maig. El primer serà amb cançons noves, a més d'algunes versions de cançons antigues amb nous arranjaments. I el segon serà una antologia dels vint anys. També preparen una gira amb dos espectacles de formats diferents: un d'escenari i un altre de carrer, en què escenificaran la tornada als orígens i en què no faltarà un “4 L”, una furgoneta que forma part del seu imaginari.
Casa de la Jota
La jota, aquesta música que “és tan catalana com el porró i la sardana”, és el principal signe identificatiu dels “Quicos”. Des dels seus inicis han anar recopilant molt de material sobre la jota, sobre els seus orígens i sobre com es canta, com es toca i com es balla. Ara volen donar-ho a conèixer a través de la Casa de la Jota, un centre d'interpretació que encara no té seu permanent, pendent de trobar el finançament suficient per tirar-la endavant. De moment, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries han produït una exposició itinerant sobre la jota –que fins al 15 de febrer es pot veure a l'antic ajuntament de Roquetes i a partir d'aquesta data es traslladarà a Sant Jaume d'Enveja–, i també han engegat una web (www.lajota.cat). Més endavant preveuen posar en marxa un arxiu consultable. “Ara per ara, la Casa de la Jota és itinerant, però en la segona fase caldrà tenir una seu permanent”, diu Gaya.
“A l'Ebre, diuen que cantem i ballem la jota per influència de l'Aragó i això no és cert perquè la jota és una música mediterrània que té uns orígens molt antics”, segons Gaya, que afegeix: “l'estructura moderna de la jota es va engrandir molt a l'Aragó però la jota és la música de bona part dels Països Catalans. El territori de la jota és actualment el dels llocs dels Països Catalans on va estar més anys la influència de la cultura àrab; no vol dir que la portessin els àrabs, però sí que hi té relació”.