Malgrat tot, no han estat perdent el temps

Malgrat integrar-se per músics que han tocat –o toquen– amb Love of Lesbian, Standstill, Sanpedro o The New Raemon (entre els quals el reputat productor Ricky Falkner), es fa difícil encaixonar Egon Soda en cap escena. El seu cas és atípic i la seva biografia, disfuncional, els enalteix –o els condemna– a la categoria de “grup de culte”. Acumulen quinze anys de trajectòria i continuen sent essencialment quatre amics de l'adolescència que, tot i les vicissituds de la vida, mai no han deixat de tocar junts. Però només han editat dos discos i els concerts que han ofert en l'últim lustre es compten amb una mà (i ens sobren uns quants dits, vaja). El seu debut, homònim, publicat pel ja desaparegut segell Cydonia ja fa cinc anys, coincidint amb un moment especialment bullent per a l'escena indie catalana, podria haver-los situat al capdamunt de tota aquesta efervescència. Ferran Pontón (guitarra i autor de totes les cançons), Falkner (baix i veu), Xavi Molero (bateria) i Pablo Garrido (guitarra), als quals en aquesta ocasió se'ls ha unit Charlie Bautista –un altre músic tot terreny involucrat en cinquanta mil projectes–, van jerarquitzar, però, compromisos i responsabilitats, i a Egon Soda, que només van oferir dos recitals de presentació del seu debut, els va tocar el rebre.

L'edició, aquesta setmana, del seu inesperat segon disc demostra que, amb tot, les cançons els surten per les orelles (vint temes dividits, a parts iguals, en dos CD) i que, cinc anys a fons amb altres històries han acabat repercutint, almenys, en el treball, nodrit de cançons de pop-rock d'arrel americana, lletres farcides de referències literàries i sòbries execucions instrumentals. El 16 de març actuen al Music Hall barceloní. Per si de cas, val més no perdre-se'ls.