llibres
Xavier Coromina
L'apropiació indeguda d'‘El quadern gris' Pregunta
La darrera edició publicada de la que potser és l'obra cabdal de Josep Pla, tot i incloure un total de 5.000 esmenes i correccions no queda lliure d'una crítica de fons a causa de mancances diverses, com ara explicacions de per què se n'han eliminat algunes parts
Al darrer segle ben bo, pel que es ven, la filologia hauria anat enrere. Es dirà que s'ha centrat en l'estudi de la transmissió fidel de la paraula i que l'alta especialització de l'edició de textos n'és una prova. Potser sí, però parlem-ne. Un cop d'ull a les facultats de filologia ens dóna uns números ben decebedors; tant pelque fa a les notes de tall per poder-hi accedir, com en el nombre d'estudiants, l'especialització de les matèries o la seva influència i el seu prestigi.
Es dirà, amb raó, que durant tot el segle XX, la universitat ha sofert arreu una especialització dels estudis –o les titulacions– troncals d'acord amb la concreció de coneixements que la societat ocupadora reclamava. Dubtem-ne, també, però, perquè si bé és cert que la concentració inicial dels estudis laics de les lletres a les facultats de dret va buscar a mitjan segle la dispersió en el brancam de la història, també ho és que les necessitats de comprensió actuals que la societat reclama tenen ben poc a veure amb la munió de titulacions relacionades amb l'ús de la paraula, que es van començar a disseminar en acabar-se el segle.
Com a autor, Josep Pla en va seguir el viacrucis i la seva obra, ara, en pateix les conseqüències.
És ben sabut que Josep Pla era advocat. Més ben dit, atès que mai no va exercir-ne, era llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona –estudis on qualsevol escriptor, o genèricament literat, havia d'anar a raure si no volia ser capellà, metge o exercir alguna enginyeria (casos com Oller, Yxart, Casellas o Fabra)–. I ara, la seva obra, s'estudia i s'interpreta en desenes de facultats especialitzades en la comunicació, el periodisme, la literatura comparada, de gènere, de guions, les humanitats en general i la història en particular, les llengües aplicades, la traducció... de les universitats públiques i subvencionades d'arreu del país i una mica de l'estranger. I és remenada i pontificada als despatxos d'alguns departaments de filologia i, amb la mateixa avidesa i cobdícia, en els d'algun conglomerat d'hereus i empreses editores com el que signa la propietat intel·lectual d'aquest llibre.
El mateix dia que es presentava i es distribuïa amb vista a la campanya de Nadal, Xavier Febrés, el periodista investigador de l'obra de Josep Pla, ja s'estranyava, en una anotació del 4 de desembre al seu bloc, que l'explicació de la feina feta amb el text d'El quadern gris ocupés només 10 pàgines. Un altre bloc, l'anomenat Un dia en les carreres, de Jordi Galves, potser seria més contundent; perquè decep força. I això que es tracta de la “reproducció ampliada” d'un article d'especialista publicat a l'Hispanic Research Journal el juny del 2009, com resa la primera nota a peu de pàgina dels Criteris de l'edició que l'encapçalen.
De temps, doncs, n'hi hauria hagut, per presentar una edició crítica com cal; si més no, com caldria per respecte al lector i a la seva lectura.
El quadern gris és un llibre complex i cabdal; i aquests haurien de ser els motius que en guiessin qualsevol presentació honesta i humil que tingués la pretensió d'encapçalar-lo. Xavier Pla mateix, un autoritat del procés d'elaboració del llibre, ja va definir la primera versió d'aquest pretès dietari dels anys 1918-1919 com un veritable taller d'escriptura, i l'obra original d'aquesta versió que ara es posa a la venda com un exemple de work in progress, d'obra que va fent-se o –si es vol– que va anar-se fent fins que no va publicar-se. De tot això, ni d'aquest ni de cap altre filòleg lector, cap paraula.
Es podrà argumentar que hi són sobreres, aquestes explicacions, a l'hora de presentar un text, en les edicions anteriors del qual s'han trobat fins a 5.000 incorreccions o errates.
Parlem-ne, també, atès que es justifiquen, aquestes esmenes, amb la lectura i comparació de les edicions anteriors d'El quadern gris amb un manuscrit original del llibre: “El llibre s'ofereix, doncs, sense els errors de lectura en la transcripció mecanogràfica del manuscrit, sense les excessives errates tipogràfiques, sense les inacceptables censures de l'editor i sense les abusives intervencions lingüístiques dels correctors. La revisió s'ha concretat en més de cinc mil esmenes que milloren notablement totes les edicions anteriors del llibre més important de Josep Pla.”
Contundència i humilitat
La contundència, ja es veu, la humilitat reclamaria matisar-la. Entre altres coses, perquè no és pas del tot clar que el fet que l'editor filològic no hagi tingut accés “als manuscrits dels fragments d'obres planianes publicades als anys vint per Edicions Diana, per la senzilla raó que no s'han conservat” justifiqui la fi d'un treball d'investigació i anàlisi elemental.
Tampoc no és ben clar, a hores d'ara, que els llibres d'on provindrien els “extensos fragments impresos, retallats i enganxats per l'escriptor” en aquell collage que anomena manuscrit original d'El quadern gris siguin les úniques fonts que caldria tenir en compte. Com tampoc no és gaire canònic que pugui presentar-se un manuscrit com aquest sense ni una ratlla explicativa de la seva elaboració ni de la seva transcripció i transmissió, perquè hi podria haver sorpreses.
La identificació que aleshores l'autor havia d'acceptar per poder tirar endavant el seu projecte artístic, prou maldecaps i dilacions va provocar a l'hora que sortissin dels hereus a la llum tant el manuscrit primigeni de l'obra com aquella refeta de finals de la dècada dels cinquanta que avui es presenta com a manuscrit original del llibre publicat el 1966 però que ja s'havia escrit –i cobrat– el 1961 per a una altra editorial, la projectada per Manuel Ortínez, tan identificada amb el projecte literari planià que la tia de la dona d'aquest, per facilitar-lo, podria haver estat la mecanògrafa de la còpia del primer original que l'amo de Destino, Josep Vergés, confessava, el 25 de febrer del 1994, que havia recomprat i lliurat a Josep Pla i que aquest hauria retornat refeta. Res, tampoc, de tot això, en la nota introductòria. Com si la intervenció d'altres hi fes nosa i es pogués esbandir el dubte sobre el manuscrit esborrant-li'n la història.
Dos textos eliminats
Avui, però, la pregunta va més enllà d'una simple qüestió comercial o d'una vana glòria acadèmica i demana que s'aclareixi per què s'han eliminat d'aquesta edició tant l'Explicació inicial del mateix Josep Pla com les Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla, de Joan Fuster, d'aquella primera edició del 1966. La resposta no és vana. Entre altres coses, perquè demostra que es pretén fer mal llegir l'obra de Josep Pla com un conjunt d'obres esparses quan hi ha prou indicis que el projecte artístic de l'escriptor pretenia tota una altra cosa, i perquè demostraria que en els Criteris de l'edició l'afirmació que les edicions tercera i quarta van reproduir el text de la primera no és certa, atesos, si més no, els canvis que qualsevol pot trobar a la pàgina 16 d'aquelles on el nom de Josep Pla és una esmena del “Plat” de la primera. Res, tampoc; cap paraula.
El “Mètode SCCM [...] parteix, d'una banda, de la necessitat d'analitzar amb rigor i pragmatisme el monument i les seves circumstàncies abans de projectar la intervenció. I d'una altra, d'una triple i simultània consideració del monument com a document històric [...], com a objecte arquitectònic viu [...] i com a element significatiu, amb relacions emblemàtiques i sentimentals amb els usuaris”. Són paraules del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, que per fer un bon servei a la lectura la filologia de despatx hauria d'assumir per posar-se al dia i defugir cap altra apropiació indeguda.