Aferrar-se al present

Amb els anys, Feliu Formosa ha anat construint una sòlida obra dietarística que el situa entre els grans memorialistes contemporanis. Ara, després dels dos volums A contratemps i El somriure de l'atzar (2005), hi torna amb Sala de miralls una extensa mostra d'anotacions del seu dietari personal entre març i desembre del 2010.

A l'inici del text, Formosa ens confessa la seva intenció “de fer un diari sense cap al·lusió als meus anys i a les reflexions sobre els estats d'ànim depressius que l'edat em propicia. Em proposava, doncs, parlar de lectures, experiències culturals, relacions humanes aferrant-me al present”. En general, Formosa compleix el seu propòsit d'evitar les caigudes en el patetisme del diari íntim i mantenir un diari personal que té com a objectiu principal copsar, aprehendre i fixar la força vital i evanescent del moment present. En definitiva, capturar el valor candent del present ha estat un dels motius centrals de l'obra dietarística de Formosa des del principi a El present vulnerable (1973-1978).

Sala de miralls és un títol molt apte per l'obra perquè resumeix la voluntat de reflectir el present i, de passada, indirectament, projectar la imatge de l'autor que va experimentant l'embat constant d'un present tan tumultuós com esquiu. El text és un flux de fragments encadenats que recull observacions de la realitat de l'entorn, reflexions sobre lectures, notícies sobre la pròpia obra de l'autor (tant l'original com la traduïda), informacions sobre un ventall ampli d'activitats culturals, apunts de viatge, memòries i vivències personals, informacions i opinions sobre història i política...

El nou dietari de Formosa es debat entre l'espontaneïtat i l'artització. Per una banda, el text es desplega amb tranquil·litat com si fos fruit de la immediatesa més directa, però, per l'altra, es veu clarament que és fruit d'un esforç artístic interioritzat, que es percep en el ritme canviant de la llargària de les anotacions i l'estructuració coherent dels materials en blocs que corresponen als mesos.

Ara bé, el millor del llibre és l'extraordinària naturalitat humana del to de l'autor i la diafanitat gairebé inigualable de la seva prosa. Pocs memorialistes superen Formosa en aquestes dues qüestions i la seva obra dietarística hauria d'esdevenir un model per contrarestar els excessos d'inflamació retòrica i personal de molts autors actuals.