Beneïda Transició

Brossa, etern

Alguns recordaran amb nostàlgia aquells programes televisius de la Transició que maldaven per posar-se al dia en la cultura catalana que el franquisme havia menystingut. Quan l'olla a pressió era a punt d'esclatar, personatges del món de la comunicació del règim com Joaquín Soler Serrano entrevistaven Joan Brossa al programa A fondo, el 25 de setembre de 1977. Una televisió en blanc i negre que donava respir a la cultura, a la sensibilitat artística, amb ignorància, però amb voluntat. Beneïda Transició que ens dugué Brossa a la pantalla domèstica en programes que no tenen avui el seu equivalent a la televisió postmoderna, ni tan sols a la catalana, que amaga la seva ignorància sota esclats de falsa modernitat. Hem retrobat l'entrevista de l'ínclit periodista al creador de la poesia visual a l'exposició Escolteu aquest silenci que la Fundació Joan Brossa ofereix, comissariada per Glòria Bordons, al nou espai de La Seca, un bon antídot contra les falses aparences.

L'empleat

Al replà de l'escala ens rep L'empleat, un maniquí amb americana i amb dues manilles que surten de les mànigues, un poema objecte que retrata l'esclavitud del qui ha d'obeir i d'una classe social menestral que ha de tenir el cul llogat. L'avi de Brossa, cap d'estació; el pare, artesà de les arts gràfiques i tramoista; la mare, filla d'empleat, un retrat de la classe menestral que accedeix al poder que atorga la creativitat; però també de l'empleat que ha de rendir el seu temps al capitalisme. Un poema que sense voler ens recorda els solters uniformats de diversos oficis del Gran Vidre, de Duchamp. La rebel·lió de Brossa és clara, contundent. La poesia visual “no es dibujo ni pintura, es un servicio a la comunicación”, “entre lo semántico y lo visual”, és “un cambio de código evidente”, un “salto al vacío”, “fuera del código literario”. El periodista de la televisió en blanc i negre se sent confús i decideix abordar Brossa amb una paraula que no falla: “fantasía”, li etziba, pensant que ho ha encertat. I Brossa el tomba novament: “Fantasía no, imaginación; la fantasía es una imaginación jorobada.”

Mirall deformat

Cartells, poemes visuals, poesia literària, accions, documents, films i obra pública donen la lectura d'un Brossa que defuig les aparences, que es mira en un mirall deformat per dir-nos que aquell no és ell, sinó una aparença irreal de la seva figura. I es defineix a ell mateix: “hago de secretario de mí mismo”, una manera d'expressar la soledat célibataire del poeta que es dicta a ell mateix, tot fent camí i que, en el cas de Brossa, comença amb aquell primer relat d'una escaramussa a la batalla de l'Ebre l'any 1938 quan formava part de la Quinta del Biberó, i que acaba amb els darrers poemes poc abans del seu traspàs l'any 1998. Poeta d'alt voltatge, enyorem la seva capacitat de desemmascarar la matràfola i la manipulació. Fins i tot, en la literatura: “el silenci és l'original i les paraules són la còpia”.