Aquelles comèdies angleses de lladregots

La publicitat d'Un plan perfecto (Gambit) anuncia que la comèdia està inspirada en un guió dels germans Coen. D'entrada el reclam publicitari crida l'atenció. És, però, un remake de Ladrona por amor, de Ronald Neame, una comèdia protagonitzada per Michael Caine i Shirley Mc Laine, que començava allà on acabava i s'explicava al revés avançant-se a Irreversible i Memento. Tot fa suposar que ens trobarem en una pel·lícula que homenatja les històries de lladregots angleses dels anys seixanta i que avui estan oblidades. Totes les garanties, però, es trenquen a mesura que avança la trama. No hi ha ni la inspiració dels Coen, ni l'elegància d'un remake ben fet, ni ens trobem amb una divertida comèdia de gènere.

És cert que Alan Rickman té uns moments memorables, que Cameron Diaz llueix els seus liftings i que Colin Firth té la seva gràcia passejant-se sense pantalons per una teulada. Tot plegat, però, no evita la sensació que estem davant un intent fallit que els Coen han assumit per fer diners i poder rodar una propera pel·lícula, més personal.

A més, Michael Hoffman la dirigeix sense aconseguir la inspiració d'aquells curiosos artesans anglesos anomenats Clive Donner, Ronald Neame o el Blake Edwards dels primers capítols de la saga de l'inspector Clouseau. Hoffman es permet nombroses llicències respecte a l'original, que transcorria a Hong Kong i ara a Londres. Alguna cosa queda de tot allò en una pel·lícula que parteix d'una història d'estafa al voltant d'un fals quadre de Monet per convertir-se en un embolic amorós i en què s'intenta confrontar la vulgaritat texana amb l'elegància anglesa per provocar un seguit de situacions còmiques previsibles, que no van més enllà de la vocació d'entreteniment de diumenge a la tarda.