fer. les. amèriques
JORDI BORDES
La Temporada Alta de Buenos Aires
El Festival munta una estada a Buenos Aires aquests dies. Per primer cop, la dramatúrgia catalana retorna amb veu pròpia la creació argentina que tanta influència ha tingut en la cartellera catalana, gràcies a l'aparador de Temporada Alta. El pont aeri, des d'ara, és de dos sentits.
Bona part de la dramatúrgia contemporània argentina ha entrat a Catalunya i, per extensió a Europa, a través del portal del Festival Temporada Alta. Si primer va ser Daniel Veronese, la cadena ha estat imparable. Claudio Tolcachir (actor de Veronese) va debutar al festival i avui ja és un nom propi. Més tard també va venir Romina Paula i, en l'última edició, Agustín Mendilaharzu i Walter Jakob. Ricardo Bartís és el pare d'aquesta dramatúrgia. Ell, d'una generació anterior, se'n desmarca prou. Però vist des de la panoràmica de l'oceà Atlàntic enllà, es comprova com és la baula de què posteriorment es desgranen tant els citats com Rafael Spregelburd, Julio Wallovits o Javier Daulte. Temporada Alta estira aquesta cadena que, posteriorment, arrela a l'ecosistema teatral català i europeu. La seva interpretació i els seu món tenen un magnetisme atractiu. Després d'una dècada, la dramatúrgia catalana contemporània té molt assimilada aquesta manera de fer, aparentment espontània, gens tortuosa, nascuda per agradar i per commoure. També hi ha hagut companyies d'actors que han creuat l'oceà per poder assajar amb Veronese o Spregelburd i poder estrenar produccions d'aquests autors i directors a casa. És l'hora que Temporada Alta ha decidit traslladar la dramatúrgia catalana a Buenos Aires. La Sala Timbre 4, de Claudio Tolcachir, els ha obert les portes aquesta setmana.
L'ambaixada artística catalana és ambiciosa a Buenos Aires. Per exemple, ha promogut una versió del torneig de dramaturgs a l'Argentina. Serà una mena de Mundial de clubs. Perquè, representant l'escena catalana s'ha traduït El crèdit, de jordi Galceran i La casa del bosc de David Plana, els dos guanyadors del torneigs de dramatúrgia, convocats per Temporada Alta. Competiran amb dramaturgs argentins. Com ja succeeix en la versió catalana, els espectadors no podran saber quin és l'autor del text fins que no hagin votat el que més els va agradar. Saber què prefereixen els espectadors de Buenos aires Serà una incògnita. Tant Galceran com Plana, que sí que van competir amb dramaturgs afins a la dramatúrgia argentina, van fer-se un nom a la cartellera catalana abans que esclatés el boom del teatre argentí a Barcelona, per la qual cosa han tingut menys influència.
La setmana catalana a Porta 4 també ha inclòs tres espectacles. Pere Faura presenta una obra que ja va representar en la setmana dels programadors d'aquesta edició (Striptease) en què juga amb els referents eròtics i pornogràfics populars i s'atreveix a fer públiques les reaccions d'alguns assistents. Sergi López representa el monòleg Non solum, va ser el treball amb què l'actor, molt popular gràcies a les comèdies franceses, tornava a l'escena. El va estrenar el 2005 sense saber si faria gaire funcions. Encara el representa ara. Finalment, Temproada Alta ha convidat el manipulador d'objectes Xavier Bobés. Presenta Insomni, el seu darrer treball que s'ha pogut veure tant al Temporada Alta com al Neo de Barcelona de l'any passat. És un treball preciós que no necessita ni un mot per aconseguir que el públic visqui un viatge d'emocions atrapats per un món d'imatges en directe de gran qualitat de moviment.
De Daulte a Casanovas
El primer precedent argentí a Catalunya va ser el Sitges Teatre Internacional, on va desembarcar Javier Daulte. De seguida, va interessar la Sala Beckett i, des d'aquest espai, el dramaturg va arribar a estrenar al Romea, al TNC i, fins i tot, va ser el primer director artístic de la Sala Villarroel gestionada per Focus. Daulte gairebé no va tenir continuïtat, en part, per la seva necessitat vital de tornar amb la família. Però ell va descobrir, per a l'escena del teatre privat, Jordi Casanovas, que ja havia debutat tant al Versus com a la Beckett. Aquest dramaturg, amb la seva companyia i productora Flyhard, ha donat allotjament a treballs de Cristina Clemente, de Marta Buchaca o Carles Mallol. Avui Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és la referència de la generació Facebook i ja té cabuda en els teatres públics principals: Ha estrenat Pàtria (al Temporada Alta i al Lliure, fins i tot la producció va fer una estada al Poliorama) i prepara una ampliada Una història catalana a la Sala Gran del TNC. Casanovas és l'artífex del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta i, de fet, ja s'especula que no en dirigirà la tercera edició perquè aspira a participar-hi, i si pot ser, guanyar-lo. Seria el passaport, potser, per estrenar obra a Buenos Aires, potser el següent repte.