Teatre via intèrfon
Els domicilis han passat a ser espais escènics efímers amb actors professionals que busquen la proximitat i el debat posterior amb els assistents a la cita íntima
Sense focus, ni telons, ni distància. Torna el teatre en espais no convencionals. A finals dels anys 60 de la dictadura, els domicilis i les parròquies eren espais per fer actuacions compromeses puntuals. A finals dels 70, les companyies agafaven aire i demostraven que el carrer era del poble. I, davant de la falta d'infraestructures adequades per allotjar representacions teatrals, podien experimentar i embrutar finques que més tard serien biblioteques o casals d'avis. Ara, tot i que hi hagi quedat residualment alguna fàbrica per a la creació, el teatre s'ha domesticat. Fins ara, que els actors han descobert el risc a l'abisme d'actuar al mateix sofà de l'espectador. És un teatre íntim, que comença quan es demana per l'intèrfon si la funció ja ha començat.
Una companyia històrica dels espais i els llenguatges no convencionals és la Fura dels Baus. Fa uns dies, un dels codirectors, Carles Padrissa, advertia que la companyia sempre pretén tenir un projecte en marxa d'aquestes característiques, tot i que cada cop costa més trobar espais on fer-ho, aconseguir finançament i complir amb els compromisos administratius. “Als anys 80 i 90 s'era més permissiu, no hi havia precedents de desgràcies. Segur que, a conseqüència de l'accident del Madrid Arena, serà molt més complicat” fer aquest tipus de teatre, lamenta Padrissa. Una opció per superar la dificultat dels permisos i l'espai va ser equipar un vaixell trencaglaç, el Naumón. Inaugurat amb el Fòrum de les Cultures, ara s'està aparcat al Rin, esperant unes millors oportunitats. La Fura dels Baus es manté fent direccions d'òpera i algunes adaptacions teatrals en què imprimeix el seu segell de trencador. Padrissa creu que les companyies s'han acomodat a les sales de teatre perquè “fa mandra” batallar al carrer i perquè des de fa temps l'administració s'ha anat dotant d'instal·lacions. El director de la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, Jordi Duran, creu que els actors més veterans s'han quedat a resguard de l'escenari per mandra. Ara hi ha moltes companyies que s'estan plantejant tornar al carrer i als espais no convencionals. Perquè suposa una inversió mínima. Però Duran no accepta per res la percepció dels grups que creuen que és un art menor actuar al carrer. Discrepa absolutament, “no val com a pla B, com a sortida més fàcil”. Perquè cal substituir les condicions dels teatres amb una implicació amb el públic, defensen el “teatre de sacsejada”. Tàrrega s'ha convertit, els últims anys, en un espai de residència i camp de proves els dies previs a la fira. Enguany, per exemple, han acordat amb l'Escorxador de Lleida transportar espectadors a veure els treballs de companyies convidades que tenen en procés. Aquestes companyies (pot ser el cas de Kamchatka o el de Ponten Pie amb Copacabana) treballen quasi sense text i aconsegueixen gires internacionals que molts poden envejar. Aquest cap de setmana, l'Institut Ramon Llull i la Fira Tàrrega han propiciat un viatge a una fira d'Estocolm. Van viatjar propostes com Maiurta de Los Galindos o Capas d'Eia. També es portaven projectes que busquen coproduccions. Des del teatre als pisos es pot arribar al món. Mai se sap quina porta obre un intèrfon.
Mentidera Teatre mou el ‘Mgogoro' arreu amb la crisi
La companyia gironina Mentidera Teatre va debutar en teatre entre el públic en la darrera edició del festival de Temporada Alta, presentant Mgogoro. Avui actuen al casal d'avis de Celrà i tenen prevista una gira d'actuacions per municipis veïns. Si es van decantar per a un espai no convencional ha estat per la impossibilitat de molts ajuntaments que ja ni estan disposats a obrir el teatre a cavi de la taquilla perquè no poden gastar ni en la calefacció, comenta l'actriu Cristina Cervià. A canvi, ells ofereixen actuacions amb caixet per a grups reduïts en espais històrics o domèstics. Mgogoro és una comèdia crítica sobre els responsables i les víctimes de la crisi. De fet, el muntatge és un intent de reinventar-se de la pròpia companyia davant de les adversitats de contractació actuals. Aquest treball permet apropar el teatre al públic. Fins al punt que la companyia també ofereix la possibilitat de fer una sessió a grups consolidats. Aquesta setmana han passat per l'IES de Celrà, on imparteixen un crèdit de teatre. Els actors els van fer una classe pràctica mostrant-los un treball d'improvisació i els han ofert entrades al 50% per a la funció d'aquest vespre (a partir de les vuit).
Ymbernon, que ara viatja pels menjadors d'Europa, també ha actuat a la banyera
David Ymbernon és un creador plàstic i escènic que ha constatat una energia especial quan fa alguna acció a casa seva. En els seus dos primers espectacles, els convidats podien entrar als diversos espais per visitar el món màgic i lúdic d'Ymbernon fixat en la utilització del blanc i el taronja i de la resta de la família. Fa unes setmanes van iniciar a Barcelona un projecte ambiciós que els havia de dur a 23 ciutats europees. Després dels plens a Barcelona, la setmana passada van iniciar la gira traslladant-se a Madrid. Ja en el primer viatge, la camioneta els ha fallat. Ara, novament a Barcelona, plantegen revisar el projecte endarrerint un mes les actuacions i buscant noves fonts de finançament perquè han comprovat que els primers pressupostos eren massa optimistes. El nou muntatge, Els domicilis de Latung La La, es faran als menjadors de les persones que els convidin a allotjar-s'hi. Com que cada pis és un univers, han limitat l'actuació (en què intervenen els seus dos fills, de 7 i 5 anys) al menjador. L'espectacle/instal·lació en què el recorregut dels espectadors és mig dirigit recorda el treball d'Habitáculum de Kamchatka que van fer en un pis abandonat del Poblenou, i també a Cal Trepat de Tàrrega.
El director Sandro Dieli presenta un Ionesco al sofà
Fa poques setmanes que va arrencar la versió a Catalunya del Teatro d'Appartamento que el director sicilià Sandro Dieli realitza als menjadors de cases particulars. A la foto, es veu una funció a Sants. Que es pugui veure aquí forma part de la iniciativa de l'associació Catalunya-Sicília, que mira d'apropar els dos territoris a partir d'activitats culturals. La proposta, que actualment es representa en castellà i italià, és interpretar Delirio a dúo de Ionesco. Un teatre de l'absurd en un espai quotidià? Per Dieli, un pis carregat d'emocions íntimes “és el context ideal per a grans reflexions; però el teatre no fa filosofia, parla de la felicitat, del dolor, la vida, la malaltia...” Les funcions s'acaben amb una conversa amb els assistents. És quasi obligat. Actors i públic han viscut la mateixa atmosfera i això marca. La proximitat “trenca els filtres naturals del teatre.” Mai, comenta Dieli, ha tingut una funció sense una discussió posterior, “és la finalització natural del nostre treball”. Amb aquesta acció es pretén portar el teatre arreu per captar tot tipus de públic i provocar-los preguntes. Ionesco ja ha visitat pisos de Sants, l'Eixample, la Vila Olímpica, Sant Gervasi i Ciutat Vella. El 22 de febrer hi ha prevista una funció a Vilafranca del Penedès.
Pentateatre Atòmic tanca avui l'etapa a la Nau Ivanow
Fins avui, Pentateatre Atòmic presenta la tercera entrega d'històries a la Nau Ivanow. Un dels textos és d'Iván Campillo (autor de Sé de un lugar, una obra estrenada al bar de La Caldera i que ara és al vestíbul de la Villarroel després d'haver passat pel Romea i La Seca. Les accions passen en espais diversos. Sempre trenquen la quarta paret, encara que es faci al mateix escenari. Ara, explica un dels impulsors del projecte, Marc González, la companyia busca un espai no convencional estable. Aspiren a tenir la consolidació els Microteatro de Madrid. A González li agrada aprofitar detalls d'un espai. Per exemple, a la cuina de la Ivanow hi ha un quadre (al gràfic) que s'ha incorporat a la trama. L'espai influencia les històries a explicar i el seu to.
Teatro DECERCA experimenta una escena dins del llit
La companyia tarragonina Teatro DECERCA, que enguany celebren els 10 anys, són uns experts en el teatre en cases particulars. Després de provar als menjadors (la darrera peça, Que te vaya bonito, seleccionada dins la Xarxa Alcover, també passa en una terrassa però es veurà aquest abril a La Seca “en versió indoor”, fan broma els actors). El dormitori és un lloc molt potent. Els espectadors envolten el tàlem i, si poden, s'hi asseuen als marges, expliquen. El director Quique Culebras celebra del format “el concepte artístic perquè apropa el públic a la veritat de l'actor”. Sense maquinària escènica (la il·luminació és la que hi ha a les cases), l'actor queda nu.
Companyia Solitària busca seu estable després dels terrats
L'actor Pol López, de la companyia Solitària, admet que van començar a treballar als terrats per una necessitat. Van decidir fer alguna peça a l'estiu quan tots els teatres ja tenien el calendari compromès. Ara, però, estan convençuts de poder treballar fora del circuït. Fins al punt que busquen espais no convencionals en què es puguin establir. Volen espais amb textura, que es respiri una història en la qual situar les seves actuacions. Volen parlar de les coses que passen ara, de la crisi, del dia a dia. Per això, un espai real i no de ficció (com és un escenari) els ajuda a fer més pròxima la trama. I també, evidentment, treballant, des de la realitat dels personatges. Quan van decidir fer un treball per l'estiu passat, van contactar amb amics que tinguessin terrasses. I així van anar viatjant des de la terrassa de l'Ivan Morales a la de Marc Martínez i de tants altres companys d'escena. També s'ha fet al terrat de la Nau Ivanow (un espai que els havia premiat la tardor passada amb la beca Desperta). Ara volen un espai estable, tot i que assumeixen les dificultats de trobar un local que reuneixi les condicions legals. La seva prioritat és oferir un bé cultural que ajudi a pensar en el dia a dia.