Una visió optimista

Hi ha imatges que a un nen el marquen per a tota la vida. Dins de la motxilla de records de Jordi Capdet, n'hi ha un que l'ha contagiat d'amor per a l'art –i la seva malaltia és crònica: quan era un marrec i acompanyava al seu pare als estudis dels artistes. Bé, abans que del fill, primer hem de parlar del pare, de Xavier Capdet, tota una institució del galerisme de Vilanova i la Geltrú, i no cal dir que de Catalunya. El pare, un autèntic visionari, va ser un pioner d'allò que s'anomena el galerisme de comarques, que és el de picar molta pedra i tenir més paciència que un sant: va obrir la seva galeria, la mítica Prisma, el 1972 amb una exposició inaugural d'Armand Cardona Torrandell. Fa uns quatre anys es va jubilar, tot i que és tan difícil desenganxar-se de cop d'aquesta professió tan absorbent, i tan màgica, que encara manté un petit despatxet a la galeria del seu fill.

I a partir d'ara parlem del fill, Jordi Capdet, que a diferència d'altres descendents de galeristes, va optar per obrir el seu propi espai, independent del pare, el 1995 (amb una exposició inaugural de Subirachs), no per despit sinó per traçar el seu recorregut galerístic i artístic personal, a la recerca de nous col·leccionistes de la seva generació. Va triar un nom per a la seva galeria de ressons molt poderosos, Ismes, i es va aliar amb la pintura jove, de tendències i d'estils eclèctics, i amb l'obra gràfica original, tot alternant propostes arriscades amb d'altres de més adaptades al gust dels clients.

Jordi Capdet és un home que encomana entusiasme i, sobretot, esperança en el futur. És jove, té ganes de fer coses i no vol fer cap pas enrere. Creu tant en el poder de l'art i en la força creativa dels artistes que un no té mai la sensació d'estar davant d'un venedor fred i distant sinó d'algú apassionat que frisa per compartir el magnetisme de les obres d'art. Els temps que corren sobrecarreguen de negativisme el món de l'art, però ell es resisteix a caure en l'estat depressiu general. «Ismes va néixer enmig de la crisi dels anys noranta, tot i que la d'ara és molt més grossa. Tot i així jo estic tranquil, no pateixo pel futur del galerisme, estic convençut que la crisi serà passatgera. La gent tornarà a tenir il·lusió i tornarà a veure els colors com són. Ara no entren a la galeria per no caure en la temptació, no són excuses, tenen altres problemes. Hem d'esperar, tot ressorgirà», emfasitza. Només està preocupat per una qüestió: «Que els mals temps durin massa i que hi hagi un buit generacional que no s'hagi introduït al món de l'art».