De l'objecte al concepte

Un referent

L'editorial Akal acaba de reeditar el llibre Del arte objetual al arte de concepto, de Simón Marchán Fiz. Catedràtic d'Estètica i Filosofia de les Arts a la UNED, Marchán és un investigador d'alt nivell i un mestre de generacions d'historiadors, professors i també investigadors, entre els quals tinc la satisfacció de comptar-m'hi, ja que va dirigir la meva tesi sobre l'art conceptual i els conceptualisme(s) dels anys 70 a Catalunya i a l'Estat espanyol. Ell també en va ser un dels protagonistes. Quan a les acaballes del franquisme a Madrid no passava gairebé res i encara era “villa y corte”, a Catalunya teníem la modernitat, amb Dalí, Miró, Tàpies i una plèiade d'artistes emergents que abraçaven els nous corrents a l'entorn de l'art efímer, els nous mitjans tecnològics i una posició ideològica potent de transformació de la societat, Simón Marchán venia a Catalunya als Encontres de Banyoles, del 1973, a organitzar els Nuevos comportamientos artísticos Madrid-Barcelona, el 1974, o a discutir posicions amb el Grup de Treball.

De primera mà

Simón Marchán havia fet la tesi sobre l'Anàlisi fenomenològica de la pintura moderna, un projecte encarat a comprendre l'art modern a través del diafragma de l'estètica i la teoria artística. Els vaivens de l'art modern entre Europa i Amèrica, especialment entre l'expressionisme abstracte i el bloc del realisme socialista, les confrontacions que plantejà la Documenta 4 (1968) entre l'art òptic, el cinètic i l'abstracció postpictòrica, així com l'art pop per una altra banda, obren una altra via, la del minimalisme, que estendrà un pont vers l'art conceptual. El seu pas d'estudis per Alemanya i la vivència d'alguns esdeveniments artístics de primera mà, així com els contactes amb l'Amèrica Llatina, l'animaren a formalitzar aquest assaig, publicat en primera edició el 1972 i en segona el 1974, reeditat el 1986, amb un afegitó d'Epíleg postmodern.

Un clàssic contemporani

El llibre Del arte objetual al arte de concepto s'ha anat reimprimint fins ara. Pel seu caràcter pioner –va aparèixer la primera edició poques setmanes abans de la celebració dels Encuentros de Pamplona (juliol 1972) i de la Documenta 5 de Kassel– ens va arribar sense fotografies. Tot això ha estat ara esmenat, amb un pròleg que aborda aquests aspectes que en el seu moment no es van poder tractar, perquè encara havien de succeir i fixar més la seva valoració de l'art conceptual a l'entorn de tres posicions fonamentals: la lingüística i tautològica; l'empírica i medial, i la ideològica. Mort de l'autor i creixement de l'espectador, autoria expandida i des-artització, conceptes que invoca per definir aquest període que el llibre aborda des del 1960 i fins al 1974. Superació, també, en aquesta revisió del mètode estructuralista i de la semiòtica, que tant li va influir en aquell moment. Un llibre que resisteix el pas del temps, ara il·lustrat amb les fotografies que l'autor havia previst i que no havia pogut publicar.