Permanentment en la incomoditat

“Com un plom, m'endinso dins el mar, capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys”, reconeix El Petit de Cal Eril a Com un plom, el quart tall de La figura del buit (Bankrobber, 2013). Al final, però, de cançons, a Joan Pons (àlter ego de l'Eril) n'hi han sortit disset, convertint el seu retorn discogràfic després de l'anguniós i transcendental Vol i dol (Bankrobber, 2010) en un doble disc pensat, sobretot, per a una edició en vinil. “L'única raó que ho explica és que, finalment, m'hi vaig posar. Sempre en tens, d'idees, però fins que no t'hi poses, no es concreten en res. Sóc dels que no poden estar fent dues coses alhora. Si no m'aturo, se'm fa impossible fer cançons”, manifesta.

La sorpresa de La figura del buit, però, no és la durada, sinó unes lletres a les quals hi ha entrat força més aire que en el disc precedent (a Lleida frega Praga, on canta sobre un farmacèutic enganxat a l'Orfidal i la Lizipaina, l'Eril entra en terrenys nous) i una benvinguda a estils fins ara aliens al seu discurs, com el soul, el jazz, el pop barroc i el rock psicodèlic. “Haver incorporat altres colors ha estat el principal experiment”, admet. “Mai no havia jugat amb una secció de vents o amb tanta guitarra elèctrica, però tot això està en mi des de fa molt de temps. Els amics de l'institut, per exemple, es van sorprendre més amb I les sargantanes al sol (Bankrobber, 2009), en el qual no entenien què hi feien totes aquelles guitarres espanyoles, que no pas amb qualsevol cançó de La figura del buit.”

Per al repte, s'ha fet acompanyar de Mau Boada (Esperit!), que va pujar de dilluns a divendres, durant un mes, a Guissona, municipi de l'Eril i on disposa d'un teatre que és on s'ha gravat el disc, per exercir un paper al qual, fins ara, Pons s'havia mostrat reticent: el de productor. “Sempre els havia tingut por, perquè creia que em farien sonar massa perfecte, però en Mau no és dels que et fan tornar a gravar bombos que han quedat desquadrats, sinó que sap treure màgia dels errors”, es justifica. “Ens llevàvem, anàvem una estona en bici, gravàvem, paràvem per cuinar una estona i, a la tarda, en Mau sempre buscava un moment per anar a comprar El Jueves. Fent aquest disc hem rigut molt.”

A l'Eril l'espera una gira, una nova pel·lícula d'Albert Serra (en la qual continua exercint el seu altre ofici: el d'enginyer de so) i nous projectes que li permetin, diu, mantenir-se en el buit. “Cada disc és un experiment, i quan en quedo satisfet, passo al següent. Quan em sento massa còmode amb una història, procuro canviar-la de tal manera que em pugui continuar sentint una mica més incòmode. Sense això, se'm faria difícil ser productiu.”