L'art sense reverències

David Bestué (Barcelona, 1980) era, fins fa un any, la meitat d'una parella artística, Bestué-Vives, que durant una llarga dècada va simbolitzar la força creativa i el caràcter renovador de la jove escena catalana. Un tàndem inoblidable que ha marcat època i que ha influït moltíssim a tota una generació d'artistes. La seva energia creativa semblava inesgotable, però en la vida res és per sempre i vet aquí que van pactar un divorci amistós per obrir una nova etapa en què es poguessin concentrar en les seves trajectòries individuals. David Bestué i Marc Vives compartien, i deuen seguir compartint, moltes coses, però tenen personalitats i ímpetus diferents. Dos bons trossos d'artistes, costa de pensar que decebran amb signatures separades.

Un any després de la ruptura, a Bestué, el més conceptual dels dos, ja el veiem en plena forma. Ara presenta la seva primera exposició tot sol a Barcelona, a Estrany de la Mota, galeria decisiva en la projecció internacional del ja extàndem. La mostra reuneix un conjunt generós de peces, tan generós que a primera vista pot semblar –que no ho és– dens i farragós, però és que en aquest excés hi ha precisament un dels neguits de l'artista: és obsessivament acumulatiu, el seu escut per protegir-se –també al públic– dels missatges explícits, categòrics i irrefutables. L'exposició ressegueix un apassionant periple creatiu a la recerca d'una nova manera d'imaginar-se l'escultura; una nova manera d'entendre-la i, sobretot, estimar-la –sense edulcorants– per superar les velles recances, per no dir odis i repugnàncies, que el jove estudiant sentia a les classes d'escultura –“m'estressava”, diu. Bestué acaba trobant el bon camí, camp a través, per arribar a l'escultura gràcies a la poesia, unes lectures que anava posposant per mandra. Amb la complicitat de la veu dels poetes –diu que el que més l'ha ajudat és Vinyoli–, es veu amb cor de trinxar fonaments, clixés, anacronismes, mites i llegendes, i solemnitats i pompositats associades a l'escultura.

Tossut, Bestué es resisteix a modelar –amb l'excepció d'una meravellosa peça de sorra–, però té avidesa per tractar i més i tot maltractar els materials, nobles i pobres, naturals i artificials. La poesia el guia en aquesta iniciació escultòrica, però l'acabament final el fa sempre amb la connivència del surrealisme, a través del qual traspassa els límits de la ironia, el sarcasme i la burla a tot allò que es pressuposa de revisió intocable. Bestué amaga molt més que ensenya (dins de les seves obres hi ha merda, condons, carn, vòmits, xiclets, burilles...) perquè s'adreça a un públic intel·ligent, un públic amb un altre sentit artístic, i fins i amb un altre olfacte, que ja no combrega amb els mecanismes reverencials de percepció i valoració de l'obra d'art.