Montblanc reviu l'esperit del Senglar Rock amb l'Acampada Jove
El festival supera el canvi de lloc apostant per grups que repeteixen
La zona d'acampada: plena de tendes de totes les mides i colors, fogonets, una piscina... La zona de concerts: s'hi veien samarretes amb motius polítics o de grups com ara Marea i La Pegatina, alguna estelada, alguna bandera de Tarragona i encara alguna de la unitat del País Basc... El paisatge visual de la primera nit de l'Acampada Jove era el previsible. I el sonor, també. Si la fórmula funciona, s'esprem, sense riscos. O potser algun, com el fet de no programar per la primera nit un gran nom.
La zona d'acampada gaudia d'una bona entrada de gent, però els concerts de Sonason (guanyadors del Concurs Música Jove) i el grup de Sants (Barcelona) Costo Rico no tenien gaire públic. I potser és que els novells Sonason van demostrar que encara es basen en versions (de Dusminguet, Amparanoia...) i cançons populars per aixecar l'ànim de la gent. Costo Rico, pelats de tocar arreu del món després de deu anys als escenaris, tornen amb energia i qualitat musical, però amb mancances a l'hora de connectar.
Qui va arrasar? L'huracà Strombers, que des de la primera cançó va fer que el públic alcés les mans amb el seu himne hooliganesc i es posés a ballar. I després, des d'una cançó d'amor filohippie que cita Pau Riba i Doors, fins a Manolo, una cançó que clama per la festa sexual. Lírica bàsica. Strombers va demostrar que en directe no hi ha qui els aturi, van versionar La cançó del pagès de Loquillo i los Trogloditas i van estrenar la versió La guitarra del grup Los Auténticos Decandentes.
Kayo Malayo presentaven (i venien a 2 euros a la paradeta) el disc Qui ens va parir!!!, amb més d'una desena de cançons noves. Kayo Malayo van aixecar polseguera amb el seu ska de vents potents, i va ser La Gossa Sorda la que es va endur la palma del karaoke.
Des de Pego, els valencians han superat el mirall amb Obrint Pas i ofereixen cançons pròpies (amb i sense dolçaines) que transmeten els missatges d'antifeixisme o d'amor i lluita pel país. Perquè veure els més joves cantar la tornada a l'estil reggae «t'estime, t'estimo, t'estim» és bonic.