Pirotècnia gratuïta

Zhang Yimou ha passat de ser un director xinès interessat en la psicologia dels seus personatges a un artificiós director capficat en tota mena de pirotècnia visual. És per aquest motiu que no resulta gens casual que el director de Sorgo rojo hagi volgut recrear amb tota mena de mitjans un dels moments més sòrdids de la història xinesa i donar-li una certa dimensió èpica. Yimou explica l'anomenada matança de Nanquín, que va tenir lloc a la llavors capital xinesa l'any 1937. Els japonesos van envair la ciutat, van posar fi a la vida de 200.000 xinesos i van violar prop de 20.000 dones. Aquest fet tràgic que ja va inspirar la pel·lícula Ciudad de vida y muerte de Lu Chan –premiada a Sant Sebastià el 2009– pot convertir-se fàcilment en una pel·lícula sobre la misèria moral i un cant èpic al patriotisme. És en aquest darrer punt on es troba la veritable debilitat de la pel·lícula? És evident que Yimou mostra els japonesos com a éssers espectrals, sense personalitat, que representen el mal i la depravació. Fent-ho, més enllà de la fidelitat històrica, el que està edificant és una mena d'èpica del nacionalisme xinès, basat en la idea que la Xina és un país que ha ressorgit de la foscor i que es projecta cap a un gran futur.

Per poder articular el seu discurs, Yimou ha tingut el pressupost més alt que s'ha invertit mai en una pel·lícula xinesa. Té com a protagonista principal Christian Bale –la versió original és en un 40% en llengua anglesa– i barreja la història d'un grup de prostitutes salvades amb l'estranger amb imatges de gran força èpica característiques d'una gran superproducció en què no es dubta a mostrar la catedral bombardejada i les runes d'una gran ciutat imperial. El resultat final és una pel·lícula on l'excés de pirotècnia no permet que la història avanci i convenci.