Fibonacci

La humanitat sempre s'ha mogut entre el que creu conegut i el que sap desconegut. Per sentir-se'n convençuda, ha enginyat un seguit de trames i estris lingüístics, matemàtics i instrumentals que li aclarissin i justifiquessin els sabers i les ignoràncies. Un dels invents recurrents que ho permeten és el que coneixem com successió de Fibonacci, establerta pel matemàtic homònim (1170-1250). La representació numèrica és molt senzilla: partint d'un sistema preestablert, el rigor successori ve donat sempre per l'addició dels dos números (o elements) precedents; s'expressa així 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34... La particularitat d'aquesta successió i l'avantatge, per exemple, per sobre de la secció àuria (donada una relació entre dos elements, la suma d'aquests determina el nou element de la proporció), consisteix que la successió de Fibonacci aparentment ens ho desproporciona tot, atès que passa d'una incidència mínima a un desenvolupament que ens sorprèn per les magnituds desorbitades ateses, en relació a la proporcionalitat coherent a què culturalment estem habituats. La natura ens l'ofereix amb l'espiral en una especial geometria de còniques: cargols de terra i de mar. Des d'un mínim ràpidament s'arriba a dimensions inusitades. Reflexionant ens adonaríem que és el mateix que passa amb els remolins d'aigua o de vent, que des d'un mínim dramàticament xuclador s'atenyen àmbits d'absorció destructora cada vegada més amplis. Poe ho referí al relat Maelstrom, on desapareix tota norma i relació humanes. Potser ja ens hem instal·lat en una trama de Fibonacci?