Xavier Febrés reconstrueix els últims dies de Machado

Que un poeta envellit i malalt pugui arrossegar-se per carreteres bombardejades carretejant la mare, encara més vella i malalta, per acabar morint tots dos només amb tres dies de diferència en una pensió del primer poble de l'exili on s'havien aturat a reposar demostra, no només la crueltat de les guerres, sinó també, i potser sobretot, com en són, d'estúpides. Al periodista Xavier Febrés aquesta imatge del poeta agònic i de la tomba que encara avui l'honora a Cotlliure, amb flors sempre fresques damunt la làpida, l'ha perseguit durant anys, sobretot des que a principis dels vuitanta va freqüentar el paisatge de la Catalunya Nord com a corresponsal del diari perpinyanès L'Indépendant. Ara ha donat forma a aquella fixació al llibre Els últims dies de Machado (La Mansarda), que ressegueix l'èxode del poeta metòdicament, com els passos d'un calvari mític, però sense perdre de vista el destí dels milers de refugiats més que aquells mateixos dies de gener i febrer de 1939 es retiraven cap a la frontera.

Febrés no oblida, tampoc, el tracte degradant que les autoritats franceses van dispensar a aquella massa anònima de desplaçats, ni el simbolisme que des del primer moment va adquirir la figura de Machado, amb un enterrament multitudinari seguit amb interès per corresponsals internacionals que van difondre a tot el món la imatge del poeta cobert de cap a peus amb la bandera republicana. Pel periodista barceloní, la tomba machadiana, sufragada per subscripció popular, s'ha convertit “en un actiu memorial de l'èxode” i una de les proves més palmàries contra “el capriciós traçat de la falsa frontera natural” que parteix la Catalunya nord i sud des del Tractat dels Pirineus. Machado quasi ho tenia més clar que els intel·lectuals que encara avui reclamen el retorn de les seves despulles a terres espanyoles, quan les passejades per aquella petita vila de pescadors que va ser just a temps de fer els pocs dies que va ser-hi van retornar-li una aroma llunyana de pati andalús que va inspirar-li l'últim vers conegut que va escriure: “Estos días azules y este sol de la infancia.”