Quan Dalí treballava

El lloc on l'artista treballa no és una oficina, però podria ser-ho. També hi ha alguna cosa de disciplina i ritual en tot allò que fa, i fins i tot alguns de tan poc convencionals com Salvador Dalí tenen les seves invariables rutines. Segons la majoria de testimonis, solia llevar-se a dos quarts de vuit del matí, esmorzava, pintava i, cap al migdia, feia un descans per nedar o jugar a escacs, segons el lloc on fos, a Portlligat o a casa de la seva amiga Caresse Crosby a Hampton Manor. Havent dinat, tornava a la feina, fins a les vuit del vespre; llavors rebia visites, gent de la més variada, hippies, milionaris, periodistes, tafaners, i quan ja havien marxat, treballava de nou, pintant, escrivint, fins ben bé la mitjanit. “No em prenc gaire seriosament l'artista que contínuament diu que ha de sentir-se inspirat”, declarava: “El màxim d'inspiració és el màxim de mètode.”

És una imatge que certament contrasta amb la construcció del seu personatge excèntric i tumultuós, però la coincidència dels testimonis apunta cap a aquesta insòlita direcció: Dalí treballava, treballava molt, fins al punt de ser tan maniàtic com disciplinat, i ho va ser, pel que sembla, tota la seva vida i a tot arreu on va residir i on va acomodar-hi, doncs, algun espai com a taller, fos l'habitació de la casa natal a Figueres, amb vistes a la plaça de la Palmera, fos a la luxosa suite de l'Hotel Meurice de París, a la casa de Roquebrune que va cedir-li Coco Chanel a la Costa Blava durant la Guerra Civil, als estudis Walt Disney de Burbank o, per descomptat, a l'estudi per antonomàsia, aquell microcosmos que feia girar a la seva exacta mesura al voltant del menjador de la barraca de pescadors de Portlligat, orientat al nord, per rebre la millor llum tal com recomanava Leonardo.

Aquesta és l'altra geografia daliniana, la de la imaginació, la dels seus espais íntims, encara que l'adjectiu resulti excessiu en relació amb un artista tan ocupat en la seva posteritat, com revelen les 42 fotografies que componen Dalí i els seus tallers, la nova exposició temporal del Castell de Púbol, que va ser, de fet, l'espai on va pintar el seu últim oli, Cua d'oreneta i violoncels, el 1983. Dalí és sempre conscient de la presència del fotògraf que l'immortalitza mentre és a l'obra, però la posa no treu interès a una sèrie iconogràfica amb què “es vol reivindicar el procés creatiu de l'artista al mateix temps que cridar l'atenció sobre el seu extraordinari nomadisme”, com va subratllar Montse Aguer, comissària de l'exposició i directora del Centre d'Estudis Dalinians. De Figueres a París, Nova York, Monterey, Portlligat i Cadaqués, els espais de creació de Dalí són nombrosos i a vegades poc coneguts, com reconeix Aguer, que no obstant això remarca la importància que va concedir sempre al paisatge, buscant aquells llocs que, “fins i tot a l'exili americà”, s'acostessin més al record del seu Empordà natal. Aquest és el motiu pel qual cada estiu abandonava la seva habitació a l'Hotel Regis de Nova York i es traslladava a Califòrnia, al Del Monte Lodge de Pebble Beach, un complex turístic exclusiu de Monterey, on estableix un dels seus tallers menys difosos i on retroba una vegetació i un clima pròxims a les arrels mediterrànies. El luxe i el treball s'intercalen en aquests espais de creació que van immortalitzar fotògrafs com ara Philippe Halsman, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Carlos Pérez de Rozas, Eric Schaal, Melitó Casals o Francesc Català-Roca.

Paral·lelament a l'exposició, el Castell de Púbol també s'adhereix a la celebració del bicentenari de Richard Wagner amb un muntatge als jardins de la casa museu i a la piscina, que el mateix Dalí, per cert, va decorar amb bustos del compositor alemany, a partir d'unes plaques que reprodueixen fragments dels Fonaments geològics de Venusberg, escrit per l'artista per a l'espectacle del Ballet Rus de Montecarlo Bacchanale el 1939 i en què al·ludeix a la seva fascinació pel món wagnerià. El compositor i director Antoni Ros Marbà, convidat ahir a la presentació, va matisar que el culte de Dalí per Wagner tenia més com a objecte els personatges de les seves òperes, com ara Tristany o Lohengrin, que considerava tan propicis a la psicoanàlisi, i sobretot la mateixa personalitat histriònica i grandiloqüent del compositor, que no pas a la seva música.