Cròniques d'un poble

Rocafort de Vallbona és un municipi de l'Urgell, a Lleida. Conserva al voltant de 130 habitants. Quan Lluís Foix hi va néixer, el 1943, tenia uns 300 veïns. Va deixar el poble als setze anys per anar a Barcelona a treballar i estudiar. Ara torna al Rocafort de Vallbona de la infantesa, durant la postguerra, a través d'un viatge construït amb records. I ens deixa que l'acompanyem. Com aquella sèrie d'Antonio Mercero, del 1971, Crónicas de un pueblo, però millor, més nostrat.

Publicat per Columna, La marinada sempre arriba. Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb és el primer llibre amb vocació literària de Lluís Foix. “He escrit milers d'articles, de cròniques, de reportatges, d'entrevistes... però tenia ganes d'escriure un llibre amb vocació literària i em va semblar que aquest llibre era una manera fàcil d'accedir a la literatura”.

Foix, llicenciat en periodisme i dret, i expert en política internacional, ha estat director de La Vanguardia, corresponsal a Londres i Washington, ha enviat cròniques des de 84 països i col·labora fa anys a El Punt Avui.

Amb aquest currículum era fàcil que se li escapés un estil periodístic, però els 34 textos que conformen el llibre “són curts perquè he buscat l'essència; en moltes ocasions, si escrius «la gent cantava i ara ja no ho fa», no cal afegir-hi res més, el que vols explicar ja queda entès”.

Foix va escriure aquest llibre entre el juliol i el novembre del 2012. “He volgut deixar constància de les arrels, que no s'estronquen mai. Per mi són com una olivera, que si la talles torna a créixer, sempre relluca. L'olivera és l'essència de la Mediterrània, un símbol del nostre passat comú”.

Un cop enllestit, li va donar perquè el llegís al seu amic, el també periodista Lluís Permanyer. “Em va felicitar perquè es pensava que serien articles i no ho són, són retalls de memòria cosits amb un fil conductor: la postguerra i les relacions que se'n deriven entre els personatges d'un poble: el mestre, el metge, el rector, l'agutzil, els molts pagesos... Jo mateix ho vaig ser entre els catorze i els setze anys. Els oficis eren importantíssims, com per exemple el ferrer, i també els espais de tertúlia, com ara el rentador, on les dones rentaven i xerraven i, a l'hivern, les tertúlies al forn de pa”.

És un llibre ple d'homenatges. “Mostro una visió impressionista sobre la realitat d'aquell temps, la postguerra. Hi apareixen les penúries que es patien en un petit poble de pagesos, un poble de vençuts i amb les ferides de la Guerra Civil ben obertes. Un poble que va defensar la llengua de manera natural, sense fer soroll. Tot i ser pocs habitants, jo recordo que entre els mateixos vilatans s'organitzaven representacions d'obres de Sagarra, Guimerà, Pitarra...”

L'escola era en castellà, però va tenir la sort de ser alumne del professor Ramon Barrull, que era molt catalanista. “Entre ell i els pares em van ensenyar conceptes fonamentals, com ara que les coses costen, que t'has d'esforçar, que amb estudis es pot arribar molt lluny”. I així va ser, perquè ha voltat per tot el món.

Un dels temes importants del llibre és la relació de l'home amb la natura, que en un ambient rural és molt forta i influent. “S'estableix una relació molt íntima amb la climatologia; tots els fenòmens associats es tenen en compte.”

Admet que “la fidelitat a la memòria és una mica fràgil; l'exercici que he pogut fer és una evocació: els fets i personatges principals hi són, però hi he barrejat conceptes i valoracions posteriors. L'atmosfera d'aquella època sí que és com era”.

Lluís Foix aparenta un tarannà afable. “Amb la perspectiva que em donen els anys i l'època que he viscut, la veritat és que m'ho he passat molt bé a la vida”, confessa. I hi afegeix un somriure suau, sincer i espontani que resulta del tot envejable.