Espectadors, indigneu-vos al costat dels actors!

Anys convulsos a platea i a l'escenari. Si habitualment la història la guanyen els vencedors, el teatre és per als perdedors. Potser per això ara la dramatúrgia contemporània fa una mirada molt crítica al funcionament dels governs. Ara han coincidit a la cartellera diverses peces que conflueixen amb la voluntat de fer indignar el públic. La forma i el fons, en cada una és diferent.

El rei borni, de Marc Creuhet, és una peça desigual però amb punts dramatúrgics interessants. Com ara imaginar com un antiavalots dels Mossos sopa amb la dona després que hagi tret un ull a un manifestant amb una pilota de goma. Un altre ull. També és teatral la trobada, fortuïta, de víctima i agent amb un sopar de parelles i quines reaccions genera. Fins i tot, reïx el gag amb la política com a comentari de fons d'un sopar de parella quotidià. O una mirada cínica sobre la parella. Però hi ha un punt de maniqueisme en presentar un antiavalot de poques neurones que s'enerva quan el tracten de curt de gambals. El manifestant es revela molt amic de les consignes però gens de l'acció. Sí que té un bon final: el mosso, que passa d'atacar la massa a atemptar contra el sistema, ben parapetat del seu uniforme oficial decideix seure i passar a ser observador. Més que memoritzar discursos i eufemismes decideix observar i entendre.

Si no em paguen, no paguem, de Dario Fo (ell mateix refà l'Aquí no paga ni Déu), és una crítica feroç de principi a fi. Una disbauxa que l'espectador riu agraït des de la primera rèplica. Potser sí que l'arrencada ja és massa cridada, però de totes maneres, a la majoria dels espectadors, no els molesta gens.El més dolorós de tot plegat és que, si es treuen les gesticulacions, moltes de les situacions tenen visos de realitat. Enjòlit va sorprendre amb una farsa com Corruptia (inspirant-se en el cas Gürtel). La Conquesta del Pol Sud va debutar amb una peça que parlava dels aturats sistèmics. El Tantarantana, com a sala alternativa, ha encapçalat de Dario Fo però tambémolts dramaturgs i situacions d'inequívoc compromís social. Ara, tots junts, signen una comèdia amb apunts de vodevil i de trama de pinzellada gruixuda. Per facilitar-hi l'accés (la cultura no pot ser un luxe), la producció possibilita que l'espectador pagui el que pugui/vulgui un cop acabada la funció: posa en pràctica la taquilla inversa.

Àlies Gospodin, de Philipp Löhle, és una obra còmica que arrenca d'una situació gens convencional (Greenpeace retira una llama a una persona que hi vivia de les almoines que rebia per alimentar-la), però que no genera l'empatia necessària amb el personatge. Són uns personatges freds, racionals fins i tot en la paradoxa. La conclusió final sembla que pacifica el protagonista, tot i que sempre havia evitat beneficiar-se de l'Estat. Tremenda contradicció, trobar el lloc idoni a la presó. És l'únic espai on el sistema social permet allotjar aquest individu que trenca tots els límits preconcebuts. La peça també utilitza la taquilla inversa per remoure les formes establertes.

Club Bildelberg, de Toni Orensanz i Oriol Grau és una sàtira portada a l'extrem. Imaginen les trobades del Club Bildelberg (els homes més poderosos de la Terra, segons es diu) en format cabaret. La fórmula és massa simple. Hi ha la insistència dels jocs de paraules forçats (amb noms inventats). Copsa, això sí, la integració d'informació contrastada en aquesta farsa. Fa real el que sembla surrealisme desinhibit. Els espectadors són membres del club que voten les decisions, més com un joc que com una consciència. Atorguen al públic un espai incòmode, que no pot revoltar-se, només pot acceptar el joc. Potser si es plantegés al revés (primer el joc i després les conseqüències) causaria més bon efecte. El resultat és de bufó que provoca la gràcia, però la reflexió queda lluny. El lleig (2008), també de la Trono, era molt més punyent sense necessitat de fer riure fàcil dels poderosos.