Obeses: més és més

Si bé actualment en l'escena pop a Catalunya impera allò del “menys és més”, Obeses –que acaben de publicar el seu segon disc: Zel (Música Global)– advoquen per un taxatiu “més o més”, tot evocant els grups més delirants, excessius i magnificents de, per exemple, el glam. “Ens costa trobar grups amb els quals identificar-nos en el panorama autòcton; mentiríem si ho neguéssim”, diu Arnau Tordera, un cantant que continua situant Albert Guinovart (Dagoll Dagom) al costat de les seves influències més rockeres i que, a les xarxes socials, és titllat –per uns– de geni incomprès i –per altres– de simple fanfarró. Obeses, naturals de Tona, admeten que, efectivament, combreguen amb aquesta filosofia del “més és més”, tot deixant ben clar que, en la música del grup, “no hi ha cap més gratuït”.

En el menú d'Obesisme il·lustrat, el seu debut, publicat la tardor del 2011, hi havia ranxeres, cabaret i bel canto. En el de Zel (un disc que van estrenar el febrer a l'Atlàntida de Vic i que, el dia 11 d'abril, portaran al Music Hall de Barcelona): una sardana-rock en forma de gran ouverture (La ben plantada, amb la qual creuen “haver aconseguit una conjunció entre dos universos a priori antagònics”), un petit musical en forma de debat televisiu a dues veus i un single que incideix en els grans plaers de la gastronomia catalana (a Obesisme il·lustrat imperava el Pa amb tomàquet; a Zel, Botifarra amb seques, gràcies a les quals –asseguren– “seràs l'amo de les discoteques i t'ho faràs amb un parell de txeques”). “Som un grup que genera un desconcert que necessita articular-se en amor o odi”, admet Tordera. “Amb aquest segon disc, però, el pol de l'atracció suma més adeptes.”