els. nous. artistes
Fuga de creativitat
La manca d'oportunitats trenca les il·lusions de molts creadors que, incompresos, acaben marxant a fora
Les deficiències del context català empenyen els artistes a fer les maletes i buscar la seva bona estrella a fora. Aquesta fuga de creativitat, que s'ha accentuat darrerament, empobreix culturalment el país, però ara mateix sembla inevitable.
Alemanya és el destí preferit. La colònia de creadors catalans a Berlín és nombrosa. Anaïs Senli hi viu des de fa deu anys i ara, superats els entrebancs, és quan més segura se sent de la decisió que va prendre. Allà ningú no l'atabala amb l'insolent “i tu per què pintes?”. “A Berlín em sento lliure. Per a mi, és un estímul permanent.” Leipzig també té un magnetisme especial per als artistes. “Els museus, les galeries i la universitat treballen en xarxa. La gent jove troba sortides”, assenyala Francesc Ruiz Abad, que també veu diferències en els rols: “Aquí l'artista és vist com un bohemi, a fora el consideren més seriosament.”
Daniel Rodríguez Castro va marxar a Londres, després es va instal·lar a la Xina i, quan va voler tornar a casa, ho va veure magre per treballar amb una certa estabilitat. A principi d'any, es va establir a Dublín i nota bones vibracions. “És un tema d'imatge. Es tracta de crear una marca i, quant a l'art, a Barcelona la pintura queda fora. Ho tenim difícil des que comencem a participar en premis: o ets molt estrany per als premis de pintura o ets antiquat per als premis d'arts joves.”
No sempre marxen per sentiment de frustració, sinó per descobrir món. “Estic fent un camí i he de tirar endavant”, diu Berto Martínez Tello, establert a Leipzig; això sí, conscient de les sucoses ajudes que reben els artistes joves alemanys fins que entren al circuit de l'art. Joan Bennàssar Cerdà és a Bolonya i fa plans per anar-se'n l'any que ve a Berlín. La idea és no parar. “Ara estic en el moment de viatjar, de conèixer diversos ambients i altres maneres de fer.” El camí és ple de boira, diu, i ell sent que es troba en un moment molt creatiu que ha d'aprofitar. O el cas de David Bonet, que va arribar a São Paulo per amor i actualment, després d'alguna desil·lusió, treballa com a assistent d'un professor d'història de l'art a la universitat. Bonet no creu que el de la pintura sigui un problema local. “A São Paulo la situació és idèntica a Barcelona”, assegura. “És evident que el lloc reservat per a la pintura són les galeries i les fires d'art. Ni els museus, ni les biennals”, conclou.
Tant els que marxen com els que es queden saben que el món de l'art és complex. Però que tard o d'hora el talent s'imposa. I així ho expressa Gorka Piñol: “Crec que no hi ha res que pugui aturar un bon projecte o idea.”
Una fornada excepcional de pintors que ja no es reprimeixen
“La pintura torna a tenir entitat, després d'uns anys reprimida. Avui s'estan fent coses que mai no s'havien fet”, diu Carlos Velilla, professor de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, feliç d'un ressorgiment pictòric que anima a defensar: “La pintura s'ha vulgaritzat considerant-la un mitjà de la gent que no pensa. Greu error: la pintura, sense pensament, no és res.” Pep Montoya, també professor de Belles Arts, llueix el mateix entusiasme: “És una fornada de pintors excel·lents. En un altre context, brillarien.” Montoya revela que a la universitat ja se'ls avisa: “Els hi diem: «ull!, això és un territori dur». I ho accepten.” Josep Madaula, professor de la Massana, hi insisteix: “Senten una vocació a la qual no poden renunciar. És una qüestió quasi de necessitat vital per sobre de modes i tendències. Se senten desplaçats però tenen clar el que han de fer.”
