Nicole Brossard, l'entranya

El 2005 va veure la llum, en català i per primer cop, un llibre de la poeta del Quebec Nicole Brossard (Mont-real, 1934), traduït per Antoni Clapés i editat per Jardins de Samarcanda. Era el volum titulat Instal·lacions, sobre el qual la mateixa Brossard havia explicat: “Vaig començar aquest llibre amb la intenció de crear poemes com instal·lacions de sentit... Volia que cada poema fos concebut com una instal·lació d'art visual, és a dir, que es pogués circular entorn del poema i aferrar-lo des d'angles diferents.” Antoni Clapés és un poeta de primera línia i fa temps que ens mostra, paral·lelament, la seva faceta activa com a traductor de poesia. En concret, l'energia dels darrers anys l'ha concentrada en tres poetes quebequeses: l'esmentat volum Instal·lacions, de Nicole Brossard (Jardins de Samarcanda, 2005), Tomba de Lou, de Denise Desautels (en la mateixa col·lecció, el 2011, traducció per la qual va rebre, el 2012, dos premis: el Cavall Verd de traducció de poesia i el Mots Passants de la UAB), i ara aquest altre magnífic volum també de Brossard, Museu de l'os i de l'aigua (publicat en terres illenques per El Gall Editor). No cal jurar que l'afinitat entre ambdues maneres de concebre l'art i la poesia és directament intrínseca. Això mateix té escrit Clapés sobre l'experiència del transport a la nostra llengua d'aquell Instal·lacions: “En acarar-me amb la traducció del llibre, les reflexions exposades van ser manifestar-se tothora, de vegades com a problema, de vegades com a pura reflexió. Especialment perquè l'obscuritat (aparent) dels textos m'obligava a lectures repetitives de cada poema fins arribar a apropiar-me'l i comprendre'n, així, la música interna del seu sentit. Anar d'una mena de cambra clara, il·luminada, vers una de fosca –i a l'inrevés–, successivament. L'operació va ser un itinerari constant al llarg dels catorze mesos emprats en el treball.”

Museu de l'os i de l'aigua és un cant efervescent de celebració de la sensualitat i del desig. De la vida essencial, sobretot, a la qual els humans arribem, en tot cas, després d'un trajecte sense vacil·lacions de despullament, en què no hi ha lloc possible per al pragmatisme d'unes preguntes que haguessin de tenir unes respostes clarificadores de res, ni viceversa... I dic cant efervescent de celebració amb consciència, justament per deixar ben escrit que aquí no hi ha ni l'ombra d'alguna mitificació estranya ni el més remot sentit d'ovació de res ni d'alguna cosa semblant a un enuig diguem-ne autocomplaent per part de qui es manifesta o de qui diu. Sobretot, perquè Nicole Brossard és una poeta de l'entranya, una poeta que es “descalça sovint al mateix indret”, tota ella esbatanada al món, “per atrapar l'ombra a la mateixa hora...” Brossard ens vol parlar del cos, de l'aigua, de la sang, de la carn i de l'os a través d'aquests poemes intravenosos: “I és aquest alçar-se d'onades tifó virulent / com un colze en la nit / raig de costums / el món és buit obscur”...

I ara transcriuríem molts altres versos, sovint extrems, que podrien alimentar aquestes anotacions... L'os és allò que perdura després de la mort. Això fa estremir al costat de l'aigua... L'aigua, sí, sempre l'aigua: allò que, com diu la poeta mateixa, es renova en la vida.