Estrena
Bernat Salvà
Teoria i pràctica del crim
Ja fa més de deu anys que Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) va aconseguir una ampla popularitat a casa nostra gràcies a dos èxits consecutius: Nueve reinas i, sobretot, El hijo de la novia. Al darrere tenia una llarga carrera a l'Argentina, amb etapa d'actor infantil inclosa, i no es pot dir que posteriorment li hagin anat malament les coses. Va protagonitzar al teatre una versió d'Arte de gran èxit (que el 2006 va passar per Barcelona) i ha aparegut regularment al cinema amb films com Luna de Avellaneda (2004), El secreto de sus ojos (Oscar al millor film en llengua no anglesa del 2010) i Un cuento chino (2011).
El seu darrer èxit, Tesis sobre un homicidio, es va estrenar al gener passat a l'Argentina i ha superat el milió d'espectadors. Adapta la novel·la homònima de Diego Paszkowski, guardonada el 1998 amb el premi La Nación, que se centra en la relació entre un professor de criminologia de Buenos Aires, Roberto, i un alumne seu que coneixia des que era un nen, Gonzalo. Després de viure molt temps a Espanya, Gonzalo torna amb 29 anys a la capital argentina per seguir un curs de postgrau amb Roberto. El cadàver d'una noia apareix al pàrquing davant de l'aula on fan classe, i el professor (Ricardo Darín) comença a sospitar que l'autor del crim és Gonzalo (Alberto Ammann), i que, subtilment, està posant a prova els seus coneixements teòrics i li proposa una mena de joc del gat i el ratolí.
El paper sembla tallat a mida de Ricardo Darín, un actor que ha triomfat tant en el registre de la comèdia romàntica (El hijo de la novia, Luna de Avellaneda...) com en el thriller (Nueve reinas, El aura, El secreto de sus ojos). És en aquest gènere que cal situar Tesis sobre un homicidio, pel·lícula que beu tant de la rica tradició de la novel·la negra com del cinema de Hitchcock i el thriller psicològic recent. Dirigeix Hernán Goldfrid, cineasta que, com Darín, ha alternat la comèdia romàntica (la seva òpera prima Música en espera), amb el thriller. La seva segona pel·lícula funciona millor quan se centra en la intriga policial (és veritat o no la recargolada història que s'imagina Roberto, o és una absurda teoria conspirativa?) i quan els diàlegs brillen amb espurnes d'humor i ironia, que quan s'endinsa en el terreny de la reflexió filosòfica. Per molt que el cineasta s'hagi volgut “centrar fonamentalment” en les diferències existents entre “la recerca de la justícia i el compliment de la llei”.
Canvis de la novel·la a la pel·lícula
El guió de Patricio Vega ha introduït un canvi fonamental: la novel·la barreja els punts de vista de professor i alumne, però la pel·lícula es queda exclusivament amb la versió del professor. També s'ha canviat la nacionalitat de Gonzalo, per qüestions de producció: és francès a la novel·la i espanyol a la pel·lícula, tot i que d'origen i nacionalitat argentina. Alberto Ammann, protagonista d'èxits destacats del cinema català i espanyol recent (Eva, Celda 2011, Lope) té una trajectòria vital similar a la de Gonzalo: la seva infantesa i joventut van transcórrer entre l'Argentina i Espanya. Completa el trio protagonista la jove actriu i model argentina Calu Rivera, que debuta al cinema amb aquesta pel·lícula.
També canvia la resolució de la trama, respecte a la novel·la, però no entrarem en detalls per motius obvis. Només ressaltar que, amb una narrativa i un estil visual convencionals, la pel·lícula sap trobar l'equilibri entre la teoria i la pràctica, entre l'estudi de la criminologia i la història d'un crim.
