La pintura més jove agafa el vol
Llarga vida a la pintura. I als pintors. Una nova generació d'artistes amb molt de talent i energia ha reinventat el mitjà. El sistema de l'art els discrimina, però ells creuen en el que fan. I van a totes
La pintura no ha mort. Més i tot: ha rebut una nova injecció de creativitat renovada. La generació més jove d'artistes està pujant amb força i, malgrat totes les dificultats, estan començant a deixar petjada. Defensen una nova manera d'entendre la pintura. Contemporània, és clar. Creuen en una nova manera de pintar que no és uniforme sinó plural, rica en mentalitats, actituds, intencions i, inclús, contradiccions.
Nascuts als vuitanta, les noves fornades de pintors s'han criat en un marc artístic multidisciplinari. En les obres de molts d'ells, l'influx de l'art conceptual, la performance o la instal·lació hi és present. Són hereus d'una tradició recent que han mamat i que han incorporat a la seva pràctica pictòrica. Però no tots encaixen en aquest perfil: hi ha una estirp de pintors militants que se senten còmodes en el rol clàssic i defugen ingerències externes. Uns i altres –que tot i les diferències tenen idea de col·lectiu– creuen que la pintura és possible avui. Que té coses a dir. Coses vigents, compromeses amb els signes dels seus temps. Lluiten perquè la pintura no es consideri un mitjà d'expressió del passat. O una cosa innòcua i avorrida. Conscients dels límits i dels patrons obsolets, van a totes per dinamitar-los i superar-los.
Talent visionari i energia desbordant, compatibles amb l'angoixa i els dubtes que persegueixen tot artista, anuncien la refundació de la pintura en un país que viu des de fa massa temps un estrany divorci amb els seus pintors joves. El sistema de l'art els nega el pas. Museus i centres d'art amb una visió unívoca de la creació emergent i convocatòries d'ajuts i concursos endogàmics els exclouen sistemàticament escudats en idees desfasades a l'entorn d'un presumpte anacronisme de la pintura. Un context advers que els arracona però, i això és important, no els fa aturar i els estimula a repensar altres fórmules per fer visible el seu treball.
Tots sense excepció comparteixen aquest sentiment de marginació que els infligeixen les institucions. “L'ambient és molt provincià i no ens dóna oportunitats”, engalta Daniel Lumbreras, un dels 14 pintors que van participar en una trobada que va organitzar el suplement Cultura per analitzar l'estat i la problemàtica de la pintura emergent. “Els centres públics han apostat per l'art conceptual”, exclama Adrián Espinós. “Ni al Macba ni en cap museu de Barcelona pots veure bona pintura contemporània. És preocupant”, afegeix Lumbreras. “Menystenen les formes d'art que utilitzen mitjans pictòrics com a vehicle d'expressió sense cap raó teòrica. Estem segregats en les convocatòries, els jurats no van més enllà d'un criteri ideològic molt viciat”, considera Joan Martí Ortega. Un panorama depriment que troba un minse consol en les galeries, o millor dit en algunes galeries que fa poc han fet l'aposta per aquestes promeses. Flors que sovint no fan estiu: “Les galeries prefereixen els valors segurs”, apunta Lumbreras, qui, com tots els seus companys, és conscient que a Barcelona el col·leccionisme és reduït. Mercedes Mangrané ho veu així: “En general, és un món molt desproveït de sensibilitat.” “Vivim en una ciutat on no hi ha esperit de risc i regna el conservadorisme”, rebla el clau Víctor Jaenada.
Prejudicis sense fonaments
En cap cas plantegen una guerra entre pintors i conceptuals; tot el contrari, saben bé que tenen molt en comú i que, de fet, tot l'art està infravalorat. Els joves pintors no reivindiquen un lloc a part, sinó una convivència sense reticències. La seva esperança és que les opcions artístiques coexisteixin, com en les grans ciutats del món amb forta pulsió artística. “Els prejudicis que hi ha aquí no tenen fonaments interessants, es desacrediten per si mateixos”, considera Sergi Mesa.
Malgrat tot, eviten caure en discursos victimismes. “Els límits no ens els hem de posar nosaltres. Si necessitem espais, doncs busquem-los!”, emfasitza Òscar Padilla. “Avui tenim un gran aliat: internet. Que, a més, és més efectiu que moltes galeries que no tenen ni una web digna. No hem d'esperar que els altres facin les coses per nosaltres. No hem d'esperar que una institució exposi les nostres pintures, no ho fa i no ho farà. Ens hem de fabricar a nosaltres mateixos. I no hem de ser pessimistes, hem d'insistir i perseverar”, proposa Guim Tió. La idea de persistir i enginyar-se espais propis els motiva: “És davant de les necessitats i l'inconformisme que sempre s'han generat contextos alternatius”, recorda Sergi Mesa. Yago Hortal ho expressa així: “Qui o quins de nosaltres tirarem endavant? Els que més s'hi obstinin. És un corrent que, quan hi entres, t'arrossega. I no tot depèn de nosaltres. A vegades només depèn que algú t'assenyali i et digui ‘tu ets bo'.”
Són autocrítics. “Parlem de qualitat? Hi ha bons artistes que fan un pas enrere quan els diuen que si pinten no seran moderns. I, en canvi, gent mediocre acaba pintant. Això ens fa mal”, apunta Adrián Espinós. Mercedes Mangrané lamenta certs privilegis que fan confondre: “Sembla que la pintura expandida estigui més legitimada.” I tots confirmen que a la universitat el nivell d'exigència és alt, “la pressió és forta, la majoria no la suporta i, al final, quedem quatre”, revela Ariadna Mangrané. “A primer, tots tenen moltes ganes de pintar; a tercer, ja estan esgotats. Potser està bé que sigui així. Als vuitanta, relliscàvem de la pintura que hi havia”, indica Òscar Padilla. En 30 anys, tot ha canviat molt. Tot no: el domini masculí en la pintura segueix sent “flagrant”, exclamen Ariadna Mangrané i Alejandra Atarés.
Avui pintar, per a un jove, és anar a contracorrent. És ser el rar de la colla. Molts artistes es debaten entre el desemparament i la sobreexcitació de la resistència. “És impossible ser un bon artista si no ets reconegut. L'art és molt més que l'artista treballant sol al seu taller. L'art l'ha de fer molta gent, no només l'artista”, afirma Narcís Díaz Pujol. Tot plegat un repte immens, potser impossible per a la majoria d'ells, però el camí es fa caminant. “El que ens ha de preocupar és fer una obra sòlida, una obra que es va fent amb els anys. Hem d'assumir la precarietat i ser hàbils: hem d'explicar bé el que fem perquè s'entengui que som contemporanis i que estem aquí”, sentencia Òscar Padilla.
Pintar no és una tècnica
Als anys setanta, l'art conceptual va aportar la idea com a material artístic fins al punt que es va creure que la matèria desapareixeria com a expressió creativa. Es va vaticinar la mort de la pintura, però els vuitanta ràpidament es van encarregar de negar-ho amb una nova manera de tractar i pensar la tela. I és que l'art no és un suport o un altre. L'art és traduir des de l'òptica personal de l'artista el món en què es viu. I per això s'hi val tot. Fins i tot la pintura, que també va rebre el prejudici dels qui pensen que només és nou allò que no hem vist mai. Però un quadre sempre pot ser nou. Quan Picasso retia homenatge a Velázquez amb la sèrie de Las Meninas, el que mostrava és de quina manera havia canviat la mirada del pintor al segle XX. Els pinzells, més o menys, poden ser els mateixos, el que fa diferent la pintura és el moment que es viu. I aquesta colla de joves pintors, com tants altres de la seva generació, pinten imbuïts de les noves tecnologies, de les accions, de les performances, de les idees. Al segle XXI, pintar no és una tècnica, és una manera de pensar i d'expressar el pensament.
