Mirador
Les dones i el cinema de Bigas
Bigas Luna ha fet que moltes dones tinguem una relació problemàtica amb el seu cinema
En saber de la mort de Bigas Luna vaig preguntar a les dues dones amb les quals esmorzava quina pel·lícula preferien del cineasta. Em van respondre que recorden amb gust La camarera del Titanic. Jo també i, de fet, és una de les dues pel·lícules de Bigas Luna que m'agraden. No em va semblar estrany que les tres dones no recordéssim amb gust ni les seves primeres pel·lícules més provocatives concebudes des d'una certa avantguarda, com ara Bilbao i Caniche, ni aquelles altres més industrials amb les quals va voler explorar en el desig sexual o en els atavismes culturals hispànics. En totes hi consideràvem una fantasia masculina prepotent en què els personatges femenins, sotmesos a la dominació fàl·lica, tendeixen a ser humiliades. Pot exemplificar-se amb els jocs làctics d'Àngel Jové a Bilbao, Fiodor Atkine vexant Ángela Molina a Lola amb la coartada d'una pulsió obscura que aboca a l'autodestrucció, Javier Bardem agafant-se els Huevos de oro com un anunci exhibicionista d'allò que esclavitzarà les dones utilitzades per l'ascensió social d'aquest mascle, Valeria Marini com la Bambola que, entre plat i plat de pasta, se sotmet a l'obsessió penetradora i la violència d'un bèstia interpretat per Jorge Perugorria en barnús i calçotets pudents. Crec que, encara que també s'hagi inspirat en la fantasia sobre el desig prohibit d'una escriptora (Almudena Grandes) a Las edades de Lulú, Bigas Luna ha fet que moltes dones tinguem una relació problemàtica amb el seu cinema. La camarera del Titanic, amb Olivier Martínez i una esplèndida Aitana Sánchez-Gijón, també és un film que projecta un imaginari masculí, però conté una reflexió sobre la idealització de la feminitat i sobre l'Amor com una fabulació que el distancia dels seus films relatius a una sexualitat primària (encara que embolcallada amb una certa sofisticació visual) abocats a reduir la condició humana a l'animalitat. La camarera del Titanic explora en la imaginació eròtica i la seducció del relat partint de la trobada fugaç entre un obrer (guanyador d'un concurs premiat amb un viatge per veure partir el Titanic) i una dona que, amb l'excusa de no tenir habitació a Southampton la nit prèvia a la partida del transatlàntic, s'introdueix en el llit de l'home en una cambra d'hotel. La trobada, sense sexe i potser imaginada, fa que el protagonista, que l'endemà descobrirà que la dona és cambrera del Titanic, procedeixi a relatar-la i, per tant, a fabular-la. La trama dóna voltes i sorpreses, però continua girant entorn la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, la narració i la representació. Aquest és un film sorprenentment romàntic dins de la filmografia de Bigas Luna que conté una bella imatge: Olivier Martínez i Aitana Sánchez-Gijón resseguint-se mútuament els llavis mostrats en primeríssim pla.
El caràcter reflexiu sobre el poder enganyós del relat de La camarera del Titanic em du a Angoixa, l'altra pel·lícula de Bigas Luna que m'agrada, potser la meva preferida. Desplegant un joc de nines russes, el cineasta fa present la dimensió hipnòtica i fascinadora del cinema i, a la manera d'un assaig fílmic inspirat per La finestra indiscreta, de Hitchcock, recorda que els espectadors cinematogràfics estem atrapats dins d'una història que potser imaginem i, en tot cas, dins d'una il·lusió òptica.
