L'edat dels pseudònims Del marxisme a la Creu Roja

Hi va haver un temps que se circulava amb Sis-cents, de les discoteques se'n deia boîtes i a la premsa sovint s'hi escrivia amb pseudònim. A Presència, un setmanari fundat el 1965 a Girona pel corredor de comerç Manuel Bonmatí, van fer-ne ús ben aviat, d'aquesta estratègia d'ocultació, encara que poques vegades servia per enganyar la paranoica vigilància dels censors. Ho sabia prou bé Narcís-Jordi Aragó (Girona, 1932), que al llarg dels més de deu anys que va ser-ne director, entre 1967 i 1979, va haver de fer front a múltiples amenaces, coaccions amistoses, sancions econòmiques, segrestos i suspensions, per més que també se servís en ocasions de firmes encobertes com ara Ariete o Travelling o Script, o la més terrenal de Jordi Ballester. Era el temps, també, que si volies fer prosperar qualsevol publicació, des d'un full parroquial a un setmanari d'informació general, havies de familiaritzar-te amb els noms reals i molt més fantasiosos dels funcionaris, governadors civils i ministres delegats de torn, els Victorino Anguera, Hellín Sol, Ayala Viguera, Sánchez Bella, Fraga Iribarne, Téllez de Peralta o Fernández Sordo, els representants a les altures d'un formiguer tentacular i eficacíssim d'obscurs lectors a l'ombra que revisaven amb un escrúpol de mamuts qualsevol paper imprès que hagués de sortir al carrer. S'havia d'anar amb compte fins i tot de parlar del temps, perquè predir un “empeoramiento” o anunciar l'avui ja clàssic “fresco general procedente de Galicia” podia comportar greus problemes als desconcertats meteoròlegs; el mateix Aragó va veure suprimit a última hora un article seu que repassava el refranyer popular per referir-se a les inclemències de l'hivern i que acabava amb un alliberador “A despit del febrer, floreix l'ametller”. Si fins i tot els brots enfredorits eren suspectes, com no havien de ser-ho la reclamació dels drets de la dona?, la petició de l'amnistia?, la condemna de la violència?, l'abolició de la pena de mort? Presència va assumir el risc més d'un cop, i el balanç va ser, en termes administratius, de multes per valor de 450.000 pessetes, una vintena d'expedients i la suspensió dos anys i mig. Però al plat de les conquestes, a vegades simbòliques, d'altres ben concretes, haurien de constar-hi el mèrit d'haver estat la primera publicació periòdica a parlar de l'Estatut des de la seva derogació; de les primeres també a recuperar figures sepultades pel franquisme com ara Enric Prat de la Riba, Francesc Layret, Prudenci Bertrana, Vidal i Barraquer o Pompeu Fabra, i l'única a publicar sencera la carta i les firmes dels 238 científics que rebatien la famosa declaració d'Adolfo Suárez sobre la incompetència del català per tractar d'elevats assumptes com ara la química nuclear.

D'aquesta doble “aventura de la resistència i de l'esperança” en dóna compte Narcís-Jordi Aragó amb detall, amb una mirada sense ira però quan cal severa i sempre ben documentada, al llibre Periodisme sota sospita (Acontravent), una “crònica amb lletra petita del país que teníem” construïda a partir de la pròpia experiència a dues revistes de tarannà molt diferent, Vida Catòlica, entre 1952 i 1966, i sobretot Presència, alternada amb les col·laboracions a Tele/eXpres. Amb el subtítol 25 anys entre la censura i la llei de premsa, és, sí, el testimoni d'un gironí compromès amb unes publicacions nascudes a Girona i que va haver de bregar amb les fatigues burocràtiques d'una ciutat petita i grisa, però com ell mateix suggereix en el preàmbul, la seva “trajectòria accidentada expressa a petita escala la de tot un poble”. No és pas una casualitat que a la portada del volum es reprodueixi la fotografia de l'entrevista que Aragó va mantenir, a l'Hôtel de France de Perpinyà, amb el president Josep Tarradellas encara a l'exili, el 25 de febrer de 1977. Va ser una ocasió excepcional, a la qual dedica tot un capítol, i que demostra de manera vistosa el respecte que despertava un setmanari confegit per un equip voluntariós de periodistes sense carrera i sense sou en un despatx del carrer de la Força, porta a porta amb el de la Sección Femenina, que “va esdevenir un referent obligat en el món de l'oposició al franquisme i de la resistència catalanista”. De fet, va guanyar-se fins i tot la simpatia d'alguns servidors bonhomiosos del règim, com ara l'alcalde Josep Bonet Cuffí, que els divendres, quan la revista sortia al carrer, solia dir amb resignació: «Dia de penitència: fer abstinència i llegir Presència.» D'altres, però, no van perdonar-la mai, i alguns anònims que Aragó encara conserva donen fe de l'oposició d'ultradretans, falangistes o anarquistes, amb invectives del tipus “camarilla de burgueses”, “maricas” o “separatistas rojos”, segons el color ideològic del furiós comunicant. Durant els anys difícils, però, va guanyar-se sobretot la complicitat i l'adhesió de gent com ara Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Maurici Serrahima, l'exministre Joaquín Ruiz-Giménez, Ernest Lluch, Pierre Vilar, Josep M. Corredor, Aurora Bertrana, Josep M. Huertas, Lluís Bonada o el mateix Tarradellas, que va confessar ser subscriptor de la revista des de l'agost de 1974, camuflat, ell també, sota un nom fals: Antònia Ferran.

“El periodista no sap res de res i si, per atzar, sap alguna cosa, no la pot publicar”, advertia Josep Pla, però els redactors van aprendre a moure's en aquest ambient recelós amb astúcia per dir més coses de les que realment deien, per infondre al llenguatge dòcil tolerat per la dictadura el coratge de la subversió i la denúncia. «Debemos estar agradecidos a nuestro régimen de prensa como motor del aguzamiento del ingenio y del desarrollo mental del angustiado periodista ibérico”, escriuria amb ironia Santiago Sobrequés en un article adreçat a Presència i que els seus responsables, per cert, no van gosar publicar: els censors eren obtusos, però no sempre idiotes. Per tenir la informació a ratlla, el règim havia concebut una legislació malèvola que, rere la suposada restauració de la llibertat d'expressió, en realitat l'estrangulava amb uns apèndixs de problemàtic compliment. Aragó es refereix a dos apartats en especial pèrfids de la llei de premsa que va promulgar Fraga el 1966: l'article 2 i el 26, sobre el qual es va popularitzar el rodolí: “Diu l'article vint-i-sis que l'Estat té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país.” El nou text legal suprimia per fi la censura, en efecte, però la compensava amb l'anomenat “depósito previo”, que en la pràctica “traslladava la responsabilitat administrativa i penal als directors de les publicacions”; és a dir, instaurava la policia interior. I què era, el que s'havia d'anar en compte de no dir? Segons la llei, res que atemptés contra la veritat i la moral, la seguretat de l'Estat, l'ordre públic o el respecte a les institucions. Resumint: res, com no fos el temps o les receptes de cuina.

Escriure i publicar, en aquells anys neuròtics, era tot un art de la finta que els soferts periodistes exercien tan bé com podien tot i haver-los lligat tan curt i amb no més compensació que la de saber que contribuïen a un somni de redreçament. Perquè ningú, a Presència, ni tan sols el director, va cobrar mai res per la seva feina, i aquesta va ser la seva perdició: d'acord amb l'article 26, van ser obligats al tancament per no haver cotitzat mai a la Seguretat Social. Tornaria a sortir al carrer, però Aragó va aprofitar el parèntesi per fer de corresponsal a la Costa Brava per al Tele/eXpres, un capítol que fa d'oasi lluminós i una mica tronat, amb el record dels night clubs, les vedets, els famosos de pas, els tablaos de pacotilla, els concursos de misses, els toros, el destape i els primers símptomes de l'explotació massiva i irracional del paisatge marítim, a aquesta crònica fosca, fins avui mai explicada, per la conquesta secreta de l'autèntica llibertat.