Més amable que cruel

En algun moment de la seva actuació a Badalona, el bo de Nick Lowe va explicar que li sonava que ja coneixia la ciutat, que la recordava com hi si hagués tocat amb algunes de les seves bandes. Els espectadors li ho van negar, però a mi no em va quedar del tot clar. Badalona ha estat un dels grans temples europeus de la música popular i pels antics pavellons del Joventut van passar des de grans estrelles fins a grups emergents de l'escena rockera. Divendres, com si fos un tast del 25è aniversari que celebraran l'any que ve, el Festival Blues & Ritmes va rebre una figura històrica del panorama del pop britànic, Nick Lowe. Acabats de fer els 64 anys, Lowe va aparèixer en solitari, gairebé com si fos un cantautor, amb l'única companyia d'una guitarra acústica, que va modular entre estils pròxims al rock, el folk i el country & western.

Tot i ser una llegenda de la transició entre el punk i la new wave, Lowe no va de mestre, sinó que s'acomoda als pressupostos i accepta proposicions amb trempera, com ara la de Badalona i, fa pocs anys, la del malaguanyat Faraday, de la platja del Far de Vilanova. L'actuació s'hi va semblar. El músic va alternar peces dels seus últims discos, com This old magic, amb les grans balades que el van convertir en un mestre, clàssics del seu repertori, com l'impagable Cruel to be kind.

Com la de fa uns quants estius a Vilanova, la vetllada va ser memorable. Amb el Teatre Zorrilla ple, Lowe ens va introduir en els seus universos murris de desamor, incomprensions, decepcions i, fins i tot, en la picaresca de la seducció. En anglès impecable, va reconèixer errors i pecats mentre els versos ens parlaven de viure en “un camp de batalla”, “cases venudes” i melangies del temps perdut. Simpàtic com sempre, va dir a mig concert que ell escrivia cançons breus, que si a algú no n'hi agrada alguna, en dos minuts ja s'hauria acabat i potser la següent li agradaria més. Els mals d'amor s'alternaven amb els equívocs, sovint amb un to burleta i sorneguer... Sense donar-se importància, les lletres més senzilles es van combinar amb les més amargues: “Llegeixo molt ara que m'han abandonat, no tinc res més que temps a les meves mans. Llegeixo coses serioses per evitar pensar el que faig sense tu.” En el mateix tema, no va acceptar descriure's com a solitari i trist, però la lletania no provocava la tragèdia precisament per la ironia (mai el sarcasme) amb què interpreta la vida. Ara ja és més amable que cruel.

Abans de començar, un dels directors del Blues & Ritmes, el nostre company Guillem Vidal, va recordar els episodis d'aquests 25 anys de festival, evocant les actuacions al parc de Can Solei i figures de la importància de Chris Hillman, Randy Newman, Albert King, Booker T & The MGs, Guy Clark i Allen Toussaint, entre tants altres. El rigor els acompanya. Tant els vells seguidors de Lowe com els que el veien per primer cop van sortir del Zorrilla convençuts. Esperem que l'any que ve, en l'aniversari del quart de segle, el tornin a convidar.