ESTRENA
Bernat Salvà
Allà on només arriben les fades
Com si el bosc salvatge on s'ha rodat fos una metàfora del procés de creació, Valérie Massadian es va haver de perdre per poder fer Nana, una pel·lícula protagonitzada per una nena de quatre anys. “Només vaig escriure quinze pàgines de guió per buscar finançament, però el que m'interessava era perdre'ns el màxim possible”, va explicar la cineasta en una entrevista a aquest diari. La protagonista absoluta de la pel·lícula és Nana, una nena interpretada per Kelyna Lecomte que va ser escollida entre 60 candidates. A través de la seva vida quotidiana, en una casa al bosc amb la mare, a casa del seu avi pagès i després quedant-se completament sola, Massadian ens proposa un retrat quotidià, realista i alhora poètic de la infantesa.
En la seva opinió, la infantesa sovint apareix deformada des de l'òptica dels adults: “Al cinema és estrany veure nens tal com són realment. Només directors com Pialat, Ozu o Koreeda ho han aconseguit, els altres s'han limitat a fer projeccions dels adults, com si fossin titelles.” Una contradicció, des del seu punt de vista, si es té en compte que “els nens són actors genials, són ells mateixos”. Per tant, el seu treball en aquesta pel·lícula ha estat “retirar-nos i construir una relació forta amb la nena per poder descobrir les petites coses del seu món”.
Aquesta estratègia ha determinat una posada en escena dominada pels plans fixos llargs i pel moviment dins de l'enquadrament, com el cinema dels orígens. “Em resulta violenta la dictadura de la càmera, que digui a la gent on s'ha de posar –opina Valérie Massadian–. M'agraden els plans fixos, la nena s'hi sentia més còmoda, com si estigués en un petit teatre.” I afegeix que també ho fa per al públic: “La llibertat que volia deixar a la nena era també la llibertat que vull deixar a l'espectador, perquè miri allò que vol mirar.”
Una altra característica important d'aquesta pel·lícula, que va guanyar el premi a la millor opera prima del Festival de Locarno del 2011, és l'atenció pels detalls, per les petites accions quotidianes. “Quan filmes les persones fent coses normals, sempre estàs filmant una altra cosa; en les coses simples es filtren altres coses”, afirma.
La mort vista des de la infantesa
La pel·lícula arrenca amb una cruel escena de la matança del porc, i la directora ha sentit queixes d'alguns espectadors en els nombrosos festivals on s'ha vist. Però a ella li sembla perfectament coherent amb el que explica, una mena de conte cruel, una faula sobre una nena solitària enmig del bosc. “Descric el món on viu la nena –argumenta–, i la mort en aquest entorn existeix, l'envolta.” Li sembla un tema molt apropiat per a una nena d'aquesta edat: “La mort i totes les qüestions filosòfiques es plantegen quan els nens tenen entre quatre i sis anys, i nosaltres no sabem què respondre. El meu pare va morir mentre preparàvem la pel·lícula, i la nena no parava de preguntar-me on era. Fins que un dia em va dir que era allà on només arriben les fades, però que estava molt bé.”
Valérie Massadian va treballar sense guió i, després d'un intens treball per guanyar-se la confiança de Kelyna Lecomte, va rodar una gran quantitat de metratge. La mateixa directora li va acabar donant forma de pel·lícula a la sala d'edició. “L'estructura de conte ha vingut del muntatge –explica–. Al rodatge no sabia com es transmetria aquest aire de faula, però sentia que hi era. El format de conte oral sempre va ser explicar una cosa irreal, però parlant del real.” Treballar així era arriscat, i reconeix que en algun moment no les tenia totes. Però el resultat l'ha donada a conèixer a mig món.
