Javier Peñafiel.Connexions insospitades

Quan Angela Merkel era una jove estudiant de física a Leipzig els anys setanta solia coincidir en el mateix tramvia amb Michelle Bachelet, aleshores exiliada de la dictadura de Pinochet a la RDA. Aquesta afirmació podria ser veritat o mentida, però no és en cap cas un fet impossible ja que les dues polítiques van coincidir durant un temps a la mateixa ciutat. Per què no, doncs? A l'artista Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) li agrada pensar que va ser així. “Les dues representen dues cares de la mateixa moneda, l'una conservadora i l'altra progressista, i les dues treballen per a l'actual casino financer”, diu.

El treball de Peñafiel es construeix a partir d'aquest tipus de connexions, més o menys insospitades, que l'espectador pot unir, si ho vol i ho desitja i en l'ordre que vulgui, com si fos un dibuix construït a través de punts. Aquest joc és el que proposa a l'exposició Latido antecedente, a la galeria Joan Prats de Barcelona, en què Peñafiel desplega el seu univers de connexions subtils, antiseqüencials i horitzontals, de manera multidisciplinària o polifònica, com li agrada dir a ell, a través del dibuix, el vídeo, la instal·lació, els objectes, i la performance.

A l'entrada de la galeria, un panell, fet in situ expressament per a la mostra, és com una mena de mapa. Hi podem llegir algunes pistes de per on van els trets: Casino expandido; Pobreza inducida, Deuda acreditada. Peñafiel creu en l'art i la poesia com a recursos fonamentals per explicar una realitat que, de tan complexa i enrevessada, ens té a tots absolutament perplexos. “El nihilisme dels sistemes financers no té límits; estem en situació de xoc”, diu, amb el seu posat de no haver trencat mai un plat. El batec del bonic títol de l'exposició es refereix al fet que “cada batec del cor necessita de l'anterior per existir”. Les connexions, de nou.

Una altra de les obsessions de Peñafiel també plana sobre l'exposició. Un dia va descobrir en una llibreria de vell d'Alemanya un llibre de Ruth Berlau, companya sentimental de Bertoldt Brecht. Des d'aleshores aquesta periodista, actriu i fotògrafa danesa, que de jove va viatjar de Copenhaguen a Moscou en bicicleta, fascina Peñafiel i ha esdevingut l'eix de part del seu treball: “No és fàcil comprendre la relació de producció que es va establir entre Berlau i Brecht.” Un vídeo, en què una dona enganxa retalls de diari que parlen de les vexacions a la dona i d'Angela Merkel, hi al·ludeix indirectament. Malgrat la clau conceptual del seu treball, Peñafiel no deixa de banda la fisicitat de l'obra d'art i reivindica el dibuix en grans formats que recorden els dibuixos del teatre alemany. I partir d'aquí, que l'espectador construeix, desconstrueixi, lloï o rebutgi. “Està en el seu dret”, afirma l'artista.