“Escriure forma part de la meua vida i, per això, no pare d'escriure”

En realitat, la narració que ara presente a la Fira del Llibre de València el pròxim 4 de maig, naix de resultes d'un comentari d'un amic respecte de certa normativa que es publicà en el seu temps sobre les causes d'exempció del servei militar, en temps en què era obligatori.

No, no, la història es desenvolupa durant la dècada dels huitanta; més concretament l'any 1986. El personatge es dedica a trobar una manera per a quedar lliure del que ell considera que és un malson.

En realitat va sorgir Germà, com podia haver aparegut Antoni, Vicent o Josep. Casualitats del moment.

Aquest llibre ha passat algunes vicissituds perquè restà finalista en el concurs de La Sonrisa vertical de l'editorial Tusquets, l'any 1987. Després vaig fer una versió de la mateixa novel·la en català, la vaig presentar als premis de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida i també hi quedà finalista i com que a una editorial de Barcelona li va interessar, per això ara la publiquem.

Doncs sí, perquè per a un autor són fites que va salvant. Jo escric i el que escric sempre resulta agradable tindre-ho publicat i ara mateix, quan arribes a guanyar un concurs, resta garantida la publicació de l'obra bastida. Però, per damunt de totes les consideracions, he de manifestar que escric per afecció.

A un públic en general; a un lector divers. No es tracta d'una narració lineal, raó per la qual, des del punt de vista de l'interés, estic persuadit que atraparà l'interés d'un lector que vol entretindre's amb la seua lectura i, per tant, a un lector d'ampli espectre.

Després de coneguda aquesta editorial de Barcelona i segons ens surta aquesta correguda de “Llámame Germana” és molt possible que sí i que intente publicar les altres novel·les que tinc al calaix.

He de manifestar que ser cronista del poble on vaig nàixer ha sigut una casualitat perquè en realitat el que perseguia era que no es perdera el treball d'un antecessor que va fer molt per la recuperació històrica del Villar i home molt estimat per aquesta comarca.
Des de fa anys que sóc l'arxiver conservador del llegat de Vicente Llatas i va ser això el que em va impulsar a presentar-me com a candidat a cronista.
Aquest llibre no conté cap procediment ni sistemàtica del cronista. Es tracta d'una novel·la i prou; d'una narració d'una vida d'un jove.

Doncs novel·lar, no; però sí que tinc un relat escrit que està basat en una llegenda que va recollir Vicente Llatas de la tradició oral.

Per començar, aquesta comarca té pocs autors i llevat d'Alfons Cervera, que és el més conegut, la resta es troba pràcticament en l'anonimat. Conec més narradors, però no tants novel·listes com es poguera pensar.

Doncs no ho sé per què, tot i ser la comarca que, en relació amb la població, disposa d'un índex altíssim de nombre de llicenciats per quilòmetre quadrat, aquest aspecte està molt silenciat. Trobe que la major part de les persones que puguen estar escrivint en silenci, ho fan de la mateixa manera que vaig començar jo: escriure per escriure i avant.

Sincerament sí. A la meua edat, el fet que una teua història passe a negre sobre blanc, que ocupe unes pàgines i que la gent el puga llegir i interessar-se per la persona que el va fer mitjançant la lectura de la meua biografia de la solapa... doncs això em resulta gratificant.