Historiografia literària

La literatura, com a subsistema cultural, és reiteradament interpretada segons concepcions metodològiques deutores d'ideologies dominants. Per aquesta raó és clau la historiografia, la història de la història.

L'aportació d'aquest directori de contextos i de textos abasta el període entre el 1900 i el 1939. És tracta d'una etapa del pensament literari inserit en cicles de controvèrsies intel·lectuals i de transformacions socioculturals. El criteri del modernisme, dels modernistes, com a punt de partença en les propostes conceptuals de la internacionalització cultural del nostre sistema literari, no deixa de ser exacte. De fet, els sistemes forts que defineixen la literatura contemporània nacional es debaten entre la dialèctica modernisme-noucentisme i una certa represa modernista en clau de les anomenades avantguardes emergents entre els anys vint i trenta del segle passat.

De fet, quan Joan Fuster en la síntesi sobre literatura contemporània (1972) tracta el període 1931-1961, no fa altra cosa que projectar –amb tots els decalatges a establir– els anys de normalització cultural republicana en les microrevolucions culturals –encara sota obertura d'escletxes– que s'establiren als primers anys seixanta.

L'enquadrament sociològic de corrents estètics i de pensament i la delimitació de les macroestructures en una lectura que se'n fa verticalment en autors sempre és útil. I ho és perquè, des d'una orientació metodològica polièdrica, però no pas eclèctica, el lector es fa una idea cabal de a) el marc general de la concepció literària, b) el que se n'ha reflexionat des d'interpretacions no sempre unívoques i c) la recepció en trajectòries de creació individuals.

Amb aquest criteri, Enric Bou parteix d'una panoràmica historiogràfica general sobre aportacions a la història de la literatura del segle XX: des de Rubió i Balaguer fins a Joaquim Molas i Joan Fuster. S'hi destaquen concepcions a l'hora de definir visions de conjunt i de corrents sobre individualitats literàries. I tot plegat, aboca a concepcions sobre la cultura d'abast general, que és l'única manera de comprendre la relació entre la creativitat i el sentit de les motivacions literàries.

Per tot plegat, aquest manual és del tot adient per situar els gresols conceptualitzadors literaris i les seves crisis paradigmàtiques, gens al marge de les condicions de possibilitat sociopolítiques i institucionals d'un especial ambient creatiu que el francofalagisme volgué –però no pogué– anorrear. Per aquesta raó recobra interès la focalització de Xavier Pla sobre “la desmembració del Noucentisme fins a l'esclat de la Guerra d'Espanya”.