L'Eudald Puig torna a la casa de la muntanya

Hi ha uns versos de La vinya cremada, el primer llibre que vaig llegir d'Eudald Puig, del 1986, que diuen: “Aquests mots, / quin mort els sentiria malgrat que existeixin per causa d'ells?”. He tornat a aquest llibre, i als altres llibres que tinc de l'Eudald, en conèixer la funesta notícia del seu traspàs. Tota poesia autèntica enclou el pressentiment de la mort. Perquè tota poesia autèntica és un assaig formal de màxima consciència.

Del llibre citat, jo en recordava, justament, aquesta ombra significant de la mort. Hi és pertot. En el poema que parla de la neu: “tu i jo posseïts pel desfici del blanc sobre la terra”. Però no pas de la meravella de la neu, de la seva bellesa estricta i serena, sinó de la neu que esborra les formes i les dissol en el silenci. O en el de la casa cremada: “portava a les mans els esquelets calcinats dels tres nens”. Ja ho va dir Feliu Formosa –i ho reporta Llorenç Soldevila en el pròleg–: “Vam veure que parlava com Trakl sense conèixer Trakl”.

I és que la poesia de Puig du el pressentiment de la mort. La tinta llaura el blanc de la pàgina amb els solcs de la mort. Fa com aquells “cavalls dels morts llaurant els camps”. ¿Quin és el temps que ens descriuen els versos desesperançats de l'autor?: “el temps que ja no és sinó la tenebra, i la tenebra amb mi, / perquè tinc els ulls ben closos i ja no som”. La seva és una poesia fonda, sense mica d'estima per l'ornament, que significa: “Lentament significo algun temps mort”. ¿Quin és l'espai –o un dels espais– que ens descriuen els versos desesperançats de Puig?: “el lloc de les paraules”, que –afirma, eliotianament– és “el lloc del meu temps”.

La vida entredita (2006) va merèixer el premi Ciutat de Terrassa 2005. Aquí hi ha una serenitat nova, potser una pintura més amable del paisatge (o una assumpció més resignada de la pèrdua). Però la mort no hi deixa de cuejar, com quan el poeta es fixa en aquell “noi pur”, jornaler: “Un setembre va marxar després de la verema, / quan una mà exaltada va tocar la seva / i se'n meravellà, / vora els pàmpols vermellosos, entre els falçons”. La recuperació del paisatge de la infantesa: el camp, el bosc, “les estrelles embalsamades en la nit d'estiu”, és, només, un reflex elegíac. Tot ens ha estat pres: “S'ha enfosquit aquell temps que hi havia lluernes, / i els dies dels fruits dolços sota l'esclat del sol de juny”.

Ara fa dos anys, l'Eudald, a qui no coneixia personalment, se'm va adreçar perquè llegís un llibre seu, inèdit: La casa de la muntanya. Es tracta d'unes bellíssimes proses poètiques que de seguida van motivar el meu entusiasme (un sol vers, una llarga frase, per a cada una d'elles), en què la veu lírica retorna, per quedar-s'hi, al país de la infantesa –el Manlleu natal–, i n'extreu una llum admirable. El poeta fa com aquells peixos que “nedaven resclosa amunt amb un gran esforç de la seva aleta caudal que centellejava de tant en tant i després se submergien on la fondària era més gran”. Hi ha, en aquesta obra, un desig de fondre el jo amb la naturalesa, d'aigualir tothora el dolor de la consciència: “Una ungla del peu o de la mà eren el mateix que tot”. La mort hi apareix només ocasionalment. És una obra de celebració, amb unes imatges esplèndides, pures.