Les clavegueres del poder

En una escena d'El ejercicio del poder, el ministre de Transports recorda que antigament a les esglésies només hi entraven els poderosos i que els bufons de la cort quedaven fora. Ara són els bufons els que entren a l'església mentre els poderosos han de demanar permís per entrar-hi. La màxima reflecteix el to metafòric d'aquesta incisiva i a estones brillant pel·lícula de Pierre Schoeller: els representants de l'Estat han perdut tot poder de legitimitat, i l'exercici més comú que posen a la pràctica és el de demanar perdó a una societat cada cop més encolerida.

El ejercicio del poder no és ni una pel·lícula d'intriga política, ni de corrupcions, ni una metàfora de la crisi, sinó una descripció frontal de la figura de l'home polític vist com un ésser atrapat entre l'eròtica del poder i la seva devaluació. El ministre de Transports protagonista del film haurà de fer el possible per acceptar la privatització de les estacions de tren, qüestió que no havia fet més que negar públicament. Al mateix temps haurà de mostrar als altres el costat més dur de la seva existència, mentre l'estrès de la vida ordinària el porta a la soledat i al menyspreu social.

La pel·lícula se centra en la vida quotidiana d'aquest ministre que no para de moure's en cotxes oficials, envoltat d'assessors i amb el mòbil permanentment a l'orella. L'exercici del poder el sedueix, però al mateix temps no para de trair-lo, ja que acaba convertint-se en la víctima i el titella del mateix sistema que l'ha creat. Mitjançant una estètica excessiva, amb sortides de to constants, El ejercicio del poder de Pierre Schoeller és la radiografia d'una determinada pràctica política, construïda des de la certesa que l'Estat ha perdut la seva força i que el poder està més enllà de les clavegueres del poder.