Isabel Coixet
Directora de cinema
“Tard o d'hora el dol s'ha de fer, cal afrontar les coses”
Quatre anys després de Mapa de los sonidos de Tokio, Isabel Coixet torna a la ficció amb Ayer no termina nunca, una pel·lícula amb només dos actors, Javier Cámara i Candela Peña. Interpreten una parella que es retroba el 2017, cinc anys després de separar-se, amb la crisi econòmica que vivim convertida en crònica.
La seva visió del futur és molt pessimista, no?
És que si tot continua així, segurament és el que passarà. Però jo m'equivoco i això és una pel·lícula, no una tesi doctoral, ni un assaig ni un discurs. És una pel·lícula que passa al 2017 i que fa veure que si les coses continuen com ara, les conseqüències les pagarem tots.
Hi ha un paral·lelisme entre el personatge de Candela, atrapat en el dolor, i una Espanya atrapada en la crisi...
La història de la pel·lícula es barreja amb la situació del país, amb les coses que fem i les que no fem. Hi ha contradiccions en el moment que vivim que em segueixen xocant: a tots ens sembla bé que es compri un jugador per 100 milions d'euros mentre tota la resta s'enfonsa, que el futbol sigui aquesta mena d'opi del poble.
Sovint la pèrdua d'un fill provoca la separació de les parelles. S'ha inspirat en algun cas real?
La pel·lícula està dedicada a dues persones, Cristina i Jaume. Ella és una tieta meva que va perdre el seu fill fa cinc anys, i per circumstàncies de la vida, a mi em va tocar ser la persona que li digués: “El teu fill ha mort.” Per mi allò va ser una lliçó d'humilitat, de vida, de supervivència. He estat testimoni de primera mà de com aquesta dona ha anat refent la seva vida, perquè al mateix temps que el seu fill va morir, va perdre la seva feina, i amb tot, se n'està sortint. A la pel·lícula es diuen moltes coses que ella ha dit, que ha patit, reaccions que jo he vist. Pel que fa a les parelles, és una estadística, n'hi ha molt poques que puguin superar una tragèdia així.
L'home fuig endavant i la dona queda paralitzada pel dolor. No ha invertit els patrons?
Per l'experiència del que he vist i he viscut, la manera de gestionar el dolor de les dones i els homes és com la dels protagonistes. El que passa és que jo els entenc els dos. Entenc que ella es quedi, i entri en aquest abisme de “jo sóc el meu dolor”. I entenc que ell se'n vagi i no vulgui plorar ni recordar. El que passa és que el dol s'ha de fer, les coses s'han d'afrontar.
El moviment dels actors per moments sembla coreogràfic.
Jo mai no els vaig marcar la manera de moure's. Vaig rodar amb dues càmeres, una el seguia a ell i una altra a ella, i els vaig donar llibertat perquè es moguessin en l'espai, que es creuessin... que fessin tot allò que es diu que no s'ha de fer a les pel·lícules. La càmera és un testimoni que espia la seva intimitat, deixa una certa respiració i permet compartir aquest món secret d'una parella: les coses que es diuen, les que no es diuen però es pensen... Fa molt temps que faig servir la mateixa càmera i la mateixa manera de rodar, i penso que és un estil molt de respirar al costat dels personatges. Això és el que vull transmetre.
