La corrupció estesa

Daniele Luchetti va ser ajudant de direcció del seu amic Nanni Moretti a Bianca i La messa è finita abans de convertir-lo en el protagonista d'Il portaborse, un film de 1991 que renova cada dia la seva vigència en fer present pràctiques perverses de la política. Estrenada a l'Estat espanyol amb el títol de La voz de su amo, Luchetti hi mostra l'espantosa facilitat amb la qual un home es pot corrompre, primer autoenganyant-se i cedint finalment a la temptació de l'enriquiment, i aquella línia fràgil entre la legalitat i la il·legalitat que es pot traspassar àgilment a Itàlia, però és clar que no només a Itàlia.

Passats vint anys, havent realitzat altres films que reflecteixen les seves inquietuds respecte a l'esdevenir incert de la societat italiana, Luchetti aporta amb La nostra vita un altre film sobre la corrupció d'un individu, però no ho situa a l'esfera de l'alta política, sinó desenvolupant una història protagonitzada per un paleta immers en un drama personal i familiar arran de la mort inesperada de l'esposa.

Tot s'hi val per tirar endavant la família i per sobreposar-se al buit existencial provocat per un fet tràgic? El clima general de corrupció, la il·legalitat dels que haurien de representar la legalitat, justifica o empara les pròpies accions dubtoses? Que l'acció sigui il·legal no suposa que sigui immoral, però, en tot cas, hi ha fins personals que no justifiquen els mitjans. En clau realista, heretant una tradició del cinema italià atenta a la situació social i enemiga de l'artifici, Luchetti ho desenvolupa de manera complexa amb una actitud moral aliena a la sentència moralista per convidar a la reflexió de cada espectador.

A La nostra vita hi ha un paraplègic exclòs del món laboral que sobreviu com a camell; un cadàver trobat en una obra que és amagat per no bloquejar la construcció d'un edifici, amb el pretext que hi ha en joc la feina d'un grup de treballadors; una empresa muntada amb mà d'obra il·legal i, per tant, barata. I, relacionat amb el context social, hi ha un drama personal d'un individu adolorit que defalleix, que experimenta una ascensió social enriquint-se sense escrúpols i que cau en un pou sense fons. Aleshores, Daniele Luchetti apel·la al suport familiar i als valors de l'amistat.

Quan La nostra vita aposta per la salvació del seu protagonista ho fa amb una voluntat humanista, que sempre resulta reconfortant en contra del cinisme imperant avui en dia, però es fa així una mica complaent i previsible. No és fàcil posar en joc els sentiments. En tot cas, Daniele Luchetti no s'aboca als paranys sentimentalistes. Una altra cosa és que se li pugui retreure una certa renúncia estilística, que fa planera la posada en escena. La pel·lícula es va presentar a la secció oficial del Festival de Canes de l'any 2010 i s'estrena, per tant, gairebé amb tres anys de retard a l'Estat espanyol.