cultura

Sergi López

actor

“Ens toca prendre partit i sortir al carrer, a tots”

A França la cultura
és una eina de cohesió brutal, és
la punta de llança de la seva civilització

Sergi López va inaugurar ahir el D'A - Festival de Cinema d'Autor de Barcelona amb Tango libre, pel·lícula belga que arribarà als nostres cinemes l'1 de maig. L'ha dirigida Frédéric Fonteyne, responsable, ja fa 14 anys, d'un dels primers èxits en francès de l'actor, Una relació privada. Si bé la major part dels films que ha rodat els últims anys són produccions franceses, el seu compromís amb el país i la cultura el reserva per aquí: formava part de la candidatura d'Isona Passola a l'Acadèmia del Cinema Català, i durant els pròxims quatre anys en serà el vicepresident.

La producció de cinema està sota mínims a Catalunya...
Jo no ho conec profundament, però molta gent de producció i distribució que conec aquí parla del mateix. Extrapolant-ho al món de la cultura en general, estem en un moment que ens podem fotre mal. Està tan assumit des de dalt, el discurs s'ha repetit tant, que estem molt malament, que ens hem d'estrènyer el cinturó, que no hi ha alternativa... i ens l'hem empassat tots tant, que estem en risc tots de destruir coses que costen molt de construir.
A França és diferent?
Cultura no és només un pressupost, el pes que tenen les paraules cultura o cinema aquí no té res a veure amb el pes que tenen allà. A França la cultura és un motor econòmic i social, és una eina de cohesió brutal, és la punta de llança de la seva civilització, és una cosa que estratègicament és importantíssima per a la societat. Si no tens memòria, si no tens cultura, si no saps d'on véns ni on vas, si no t'expliques històries, si només et dediques a treballar, consumir i veure si tens jubilació... pots trobar-te un dia que et faltin coses essencials. El discurs que la cultura no és essencial ens l'han fet empassar molt. Portant el discurs al nivell de què és més important, que algú no es mori a l'hospital o que un senyor vagi al teatre, sempre tindrem les de perdre, és treure valor a la idea de la cultura.
Que hagi entrat com a vicepresident a la nova junta de l'Acadèmia del Cinema Català té a veure amb tot això?
Sí. M'ho va proposar la Isona Passola. D'entrada em costa molt combregar amb gremis i parlar per altra gent, jo parlo sempre per mi. Però trobo que és un moment, pel que passa a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa, que s'han de fer coses. Si la meva presència o el meu nom poden ajudar a alguna cosa, doncs vull que ajudin. Vivim un moment que ens tocarà prendre partit i sortir al carrer, a tots.
A Tango libre forma part d'una família ben estranya...
Potser sembla una mica abrupte, dit així, però és una pel·lícula que intenta fer-se preguntes sobre el tema etern de què és això de l'amor, què és estimar-se, estar en parella, en trio, en família... Una família no es vota de manera consensuada, es forma, i aquesta pel·lícula de ficció proposa una família extremadament improbable, que és una dona que comença la pel·lícula amb dos homes i un fill, i hi ha un tercer home que arriba.
Ja va fer amb Frédéric Fonteyne Una relació privada (1999). No es pot dir que rodi històries d'amor gaire convencionals, amb aquest director...
Això lliga amb el Festival de Cinema d'Autor, que és on presentem la pel·lícula. M'adono que, sense voler-ho, tinc molta tendència a fer pel·lícules marcianes. Trobo interessant la idea de fer històries que no pots comparar, que no s'assemblen a res, que tenen un punt estrany i no les acabes d'entendre. El cinema d'autor lluita per proposar una cosa diferent, fugint d'una etiqueta senzilla. Moltes pel·lícules que faig són més difícils d'explicar que de veure.
Però les busca?
A mi m'envien molts guions, els llegeixo i hi ha coses que em ressonen més que d'altres. Ho faig de manera bastant intuïtiva, mai he tingut una estratègia de carrera o de fer personatges que no he fet mai. Busco descobrir alguna cosa que no sé què és i em deixo portar. No hi ha fórmula, és la grandesa que tenen el cinema i la cultura, tot i que hi ha qui la busca i diu que es tracta d'un mercat, amb oferta i demanda, i cal saber què vol el públic... Això és mentida, al públic li poden agradar molt les pel·lícules romàntiques, però en el fons el que vol és anar a veure una pel·lícula que no s'espera. Quan això passa és brutal, penses que mai hauries explicat una història així, mai hauria barrejat tango amb presons com en aquesta pel·lícula, per exemple.
Quantes vegades ha parlat català en una pel·lícula francesa?
No és una cosa prevista, s'acaba fent o no, d'una manera natural. A vegades ha sortit en una improvisació; d'altres ha estat justificat, el director ho ha volgut, perquè parlo francès amb accent català, i si truco al meu germà és estrany que no ho faci en la meva llengua. No és que hi tingui un interès especial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Tango libre

«Tango libre»

Gènere: Comèdia
Direcció: Frédéric Fonteyne.
Intèrprets: François Damiens, Sergi López.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a