“De tota manera, érem feliços”

Amb una prosa afable, Jordi Suñé, a partir de converses amb dones de llocs del Parc Natural de l'Alt Pirineu, nascudes entre el 1912 i el 1952, ha construït un llibre deliciós. Les padrines pirinenques han anat desgranant els fets essencials de les seves vides. Amb una ordenada configuració temàtica, els seus records ens condueixen a un món desaparegut a partir dels canvis de tot ordre viscuts a les valls situades entre Llesuí i Civís de ponent a llevant i entre Esterri d'Àneu i Arcalís de nord a sud. Canvis apamats al llarg de les seves vides, com si el seu món primigeni s'hagués girat com un mitjó.

Suñé tria fragments de les converses –transcrites en la parla pallaresa– per anar estructurant els capítols del llibre que responen tant al pas de la vida –la naixença, la infància i la joventut, el festeig, el casament, els fills, la mort– com a tot allò que l'ha omplert –la feina, les festes, l'alimentació–. De la constatació de la duresa d'un temps, d'uns llocs i d'unes circumstàncies no se'n deriva una valoració entristida, ans al contrari, sabent molt bé que ara “estem al cel” els records estan amarats d'una intensitat vivencial que els fa dir que “de tota manera, érem feliços”. Probablement aquesta és la lliçó.

Hi ha molta humanitat condensada, una serena mirada envers la vida transcorreguda que en el fons ens interroga sobre els desficis i les desmesures que ens han semblat imprescindibles. Les reflexions de l'autor reblen el clau: “La mirada romàntica de la ciutat cap al camp encara existeix. Els urbans han idealitzat la vida rural. Hi veuen una manera de fer d'acord amb la natura, lluny de les presses i les obligacions. Aquesta és una mirada estàtica, com si aquest món de la muntanya no hagués canviat mai. I això, simplement, no és veritat.”