Tribut a la dona de pagès

Quan Christophe Farnarier, fotògraf marsellès que fa anys que viu a prop de Banyoles, rodava El somni, el documental que segueix el pastor Joan Pipa en la seva última transhumància, la seva companya, Àngels Treserres, li deia que girés la càmera per fer atenció a la casa de pagès que l'home “abandonava” i a la feina de les dones que s'hi quedaven. Alguna vegada ho va fer, però just per adquirir la consciència que tenia un món per observar i testimoniar a l'interior d'un mas. Un temps després de realitzar El somni, a les muntanyes de la serra Cavallera hi va trobar una dona, Carme Fajula, que va acceptar ser filmada mentre realitzava els seus treballs domèstics, feinejava al camp i servia en un restaurant d'Ogassa.

Al mas també va filmar els homes de la família: l'avi, que va morir després d'un llarg rodatge intermitent que va perllongar-se durant un any i mig, el marit de Carme i els seus dos fills, un dels quals, Martí, és el jove pastor que acompanya Joan Pipa a El somni. A La primavera s'hi fan presents familiars i amics que ajuden en la matança del porc o en l'esquilada dels xais. D'altres van ser filmats, però no apareixen al muntatge final, d'uns 80 minuts de durada extrets de 200 hores rodades. Tots estan convidats a la projecció de La primavera que tindrà lloc demà, a les 10 de la nit, al Cinema Teatre Comtal de Ripoll i que s'integra en els actes de la ciutat com a Capital Cultural Catalana. Farnarier ho anuncia com una festa.

La primavera, doncs, surt d'El somni i en certa manera n'és el seu contracamp i el seu oposat complementari. El documentalista, que ha treballat com a director de fotografia amb Albert Serra i Lluís Miñarro, explica que les seves dues pel·lícules són el yin i el yang: “A la primera, hi ha un home xerraire que travessa muntanyes; a la segona, una dona que feineja en silenci en un interior domèstic.” A La primavera, però, també hi ha l'exterior muntanyós (a Farnarier li sembla que la muntanya és una presència tan forta com a La muntanya màgica, de Thomas Mann) i així, doncs, la naturalesa amb la qual l'home (i la dona) es relaciona. Aquesta relació interessa de manera fonamental a Farnarier, però la naturalesa, bellament fotografiada en la seva mudança, també hi és per fer present el temps que passa i una dimensió cíclica, que no és aliena al ritualisme tant laboral com festiu que, amb tot, regeix el món rural.

Farnarier, però, sobretot fa atenció al ritualisme quotidià, a la repetició dels gestos d'una dona, sempre ocupada i sempre curosa. “Em fascina la delicadesa de la Carme, com treballa amb les mans, com despara la taula fins a recollir les engrunes de pa al calaix. A pagès tot s'aprofita”, comenta el director. Per aconseguir registrar aquesta quotidianitat sense interferir-hi, Farnarier, amb la seva càmera a la mà i amb una actitud discreta, va passar moltes hores al mas, silenciós com els seus habitants, fent-se invisible per fer visible. “La casa és un personatge més de la pel·lícula. Per filmar-la he tingut presents les pintures que va fer Van Gogh d'interiors de cases de pagès. Ho dic per la llum, però també per l'estima que traspuen per la gent humil.” Allò que també traspua La primavera és la voluntat de testimoniar inherent al cine des dels seus orígens: “Jo li deia a la Carme: «Treballem pel futur. Perquè d'aquí a un temps sàpiguen com es vivia en aquest lloc.» I fixa't què em va dir un dia Joan Pipa: que, gràcies al cine, sent que no «morirà» mai.”