Un oceà d'emocions

Fa deu anys, John Lasseter, Andrew Stanton, Lee Unkrich i altres membres destacats de l'equip de Pixar aterraven a Barcelona, enmig d'un intens temporal de llevant, per fer la presentació europea de Buscant en Nemo davant de periodistes de tot el continent. En aquells instants es discutia encara sobre la supremacia del cinema d'animació creat per ordinador i la viabilitat de l'animació tradicional. Dos models representats en aquells instants per Pixar (que acabava de triomfar amb films com Toy story i Monstruos SA) i Disney.

Ha plogut molt des de llavors, i Buscant en Nemo va ser decisiu per confirmar la tendència: el futur animat era (és) essencialment digital, sense que això hagi provocat la desaparició de l'animació tradicional. Pixar va ser absorbit per Disney el 2006, però, gràcies a la increïble sèrie d'èxits del primer, ho va fer en unes condicions immillorables, i John Lasseter és actualment el director creatiu de l'un i l'altre. Dreamworks, 20th. Century Fox, Sony i altres estudis han apostat fort (i han obtingut èxits) per l'animació digital. Però és Pixar, ara sota el paraigua de Disney, el líder del sector, tant des del punt de vista econòmic (suma milers de milions d'euros de taquilla) com artístic (ha recollit 27 Oscars en poc més de vint anys).

Resulta sorprenent revisar, deu anys després, una pel·lícula animada com Buscant en Nemo i comprovar la bellesa de les seves imatges, la perfecció tècnica d'una pel·lícula que transcorre majoritàriament sota l'aigua, un mitjà no precisament fàcil de recrear. L'equip de Pixar va dissenyar espectaculars paisatges submarins i un ampli catàleg d'espècies aquàtiques (diferents peixos, taurons, meduses, ocells marins, balenes, tortugues...), d'una riquesa de colors que recorda el fons del mar del Carib. Tot plegat, al servei de la història d'un peix pallasso (Marlin) que travessa l'oceà a la recerca del seu fill Nemo, capturat per un submarinista de Sydney. Una història que, com ja era tradició en Pixar, no era un conte de fades: explicava Lee Unkrich a Barcelona que, als ulls de Pixar, qualsevol tema podia convertir-se en un film d'animació. Llavors, Disney triomfava adaptant contes de fades.

La gent de Pixar va insistir molt en un punt: el primer de tot, el fonamental en qualsevol pel·lícula, és la història, el guió. Si Buscant en Nemo funciona deu anys després no és pel desplegament tècnic (magnífic, però igualat o superat per produccions animades més recents), sinó per una història amb elements clàssics perfectament encaixats: un nen orfe de mare, les aventures del pare per trobar-lo, en un viatge iniciàtic ple d'aventures en què s'aprenen moltes lliçons...

La tornada de Buscant en Nemo als cinemes aquesta setmana, amb 140 còpies (no s'ha reestrenat en català, en aquesta ocasió), s'emmarca en la recuperació de clàssics de Pixar i Disney versionats en 3D (tot i que es reestrena també en 2D).

L'últim trimestre de l'any passat, la pel·lícula va recaptar 40 milions de dòlars als Estats Units gràcies a aquesta estratègia comercial. Les xifres no són espectaculars, i tot i que parlem de reestrenes, afegeixen incertesa pel que fa al futur del 3D.