Somnis de senzillesa

Després de més de trenta anys de dedicació professional i plena en tots els sentits a la música, José Ignacio Lapido fa aquesta reflexió: “El més normal seria que ara jo estigués treballant en un banc o en una orquestra de ball. Ho he vist en molta gent. Jo estic satisfet si puc seguir fent discos a la meva manera, encara que no gaudeixi de l'èxit majoritari.” Però Lapido (Granada, 1962), guitarrista i compositor principal dels memorables 091 entre el 1982 i el 1996, mai no ha volgut transitar pels camins de l'anodina “normalitat”, sobretot des que va començar a caminar tot sol a finals dels anys noranta, amb Ladridos del perro mágico (1999). Ara acaba de publicar el seu setè disc en solitari, Formas de matar el tiempo, un altre treball d'acurada artesania rockera, editat amb el seu propi segell, Pentatonia Records, creat únicament per publicar els seus propis discos, inclosa l'esplèndida reedició de l'últim concert de 091, en el seu desè aniversari. Amb Pentatonia, Lapido té un control total sobre la seva obra, i això inclou les excel·lents portades d'Alfonso Aguilar (Perroraro) o l'aposta per publicar el disc també en vinil. “Ho he fet sobretot per la insistència de la gent que té una idea una mica vintage, de glorificació del vinil. Aquesta idealització del passat em resulta una mica candorosa. La veritat és que, quan nosaltres publicàvem discos de vinil amb 091 –el nostre primer CD no va sortir fins al 1991–, aquells elapés eren fins com papers i tenien un pes ridícul. En canvi, el vinil de Formas de matar el tiempo és de 180 grams i aquest sí que pesa.”

Les deu cançons de Formas de matar el tiempo es van gravar als estudis Producciones Peligrosas de Granada entre el novembre del 2012 i el febrer del 2013, i el disc es va masteritzar a The Vault Mastering Studios, de Nova York, en una combinació de tecnologia digital i “aparells de vàlvules, dels anys 50 i 60” que dóna una calidesa especial a la gravació. En la part instrumental, aquest és el tercer disc que Lapido grava amb la mateixa formació, després de Cartografía (2008) i De sombras y sueños (2010). “Són gent en la qual tinc una confiança plena, i entre nosaltres hi ha una sintonia total. Tots són compositors en els seus propis grups i músics molt competents. Per a mi és un repte que toquin les meves cançons”, explica Lapido, que recomana el disc Yo quemé a Gram Parsons, de Víctor Sánchez, guitarrista de la seva banda i gran fan de The Byrds i The Flying Burrito Brothers, els grups de Parsons (1946-1973).

Musicalment, Formas de matar el tiempo no suposa ni pretén ser un trencament. “El so que es destil·la dels meus discos és força identificable. Evidentment, és un so que no neix del no-res, com passa en tota la música i en qualsevol altra art. Les meves referències estan sobretot en el rock dels anys 60 i 70, i també en el punk-rock dels Clash i dels Ramones. Ara aquesta última influència està més diluïda, però sempre hi queda alguna cosa.”

Lapido està considerat un dels millors lletristes del rock espanyol i els seus textos han estat motiu d'un estudi rigorós, En cada lamento que se hace canción (Una interpretación de las letras de José Ignacio Lapido), del filòleg mataroní Jordi Vadell, que ara en prepara una reedició ampliada. “En els meus textos sempre hi ha hagut una barreja de món real i oníric, i en aquest disc crec que les lletres tenen un to més esperançador, com si insinuessin un raig de llum al final del túnel.”