Perforant la terra promesa

La qüestió del fracking forma part d'una certa actualitat. S'entén per fracking les polítiques que certes corporacions energètiques duen a terme, fent prospeccions per tal de cercar energia –gas natural, petroli, etc–. A l'Amèrica d'Obama el fracking ha estat acompanyat d'una forta campanya promocional sobre la necessitat de trobar més recursos i a Catalunya està generant debat entre molts ajuntaments que aproven mocions exigint que el seu territori sigui lliure de fracking pels riscos ecològics que comporta.

Promised Land, de Gus van Sant, entra de ple en la qüestió a partir d'un projecte promogut per l'actor Matt Damon. L'estructura de la pel·lícula sembla molt senzilla. En un poble de l'Amèrica profunda, una corporació envia dos treballadors que convencin els pagesos que el fracking podrà treure'ls de la misèria, donant-los diners a canvi de poder perforar les seves terres. L'acció dels executius trobarà l'oposició d'una ONG ecologista, que promourà unes fotografies d'unes vaques mortes en mig d'un paisatge on s'han produït perforacions. Les accions a la terra van contaminar l'aigua i van portar la mort del bestiar. La premissa sembla clara. Estem davant d'una pel·lícula maniquea en què els membres de l'ONG seran els bons i els membres de la corporacions uns corruptes. La moralina final ha de ser molt clara: en la terra promesa, la terra és també de qui la treballa. La pel·lícula a més a més pot ser vista com l'encàrrec que un actor ofereix a un director minimalista perquè abandoni el cinema més radical per fer un cinema més convencional. Les coses, però, no són tan simples.

Hi ha una frase final del personatge encarnat, amb admirable ironia, per Frances McDormand, que defineix molt bé el to de la pel·lícula. Després que l'executiu Matt Damon prengui consciència del problema, ella indica: “No et preocupis, això que estem fent és només un treball.” La qüestió clau que afronta Gus van Sant no és tant l'ecològica, sinó la moral del treball. Fins a quin punt la pràctica de determinats treballs remunerats pot suposar una traïció als propis principis morals o identitaris. La qüestió permet que el film estableixi un pont amb Paranoid park i que Gus van Sant és converteixi en un cineasta del dubte moral.

La pel·lícula té el to d'un neowestern sobre les pors i recels de l'Amèrica profunda i ens demostra que les ONG no són tan innocents com semblen, i que els treballadors de les corporacions també són víctimes d'un sistema d'enganys i d'interessos.