Apoteosi de revista per a canalla

El món de la revista té molt de picant, moltes picades d'ullet psicalíptic al públic adult. Però també sap moure's bé en el món de la fantasia, quasi naïf, fàcil, de noia que es deixa atrapar per les claus angleses del lampista musculós. Roberto G. Alonso, que va reactivar artísticament la segona joventut d'El Molino i que és un consumat coreògraf de mons sòrdids com el de Jean Genet, per exemple, també ha treballat sovint per a canalla. Són dos públics que semblen estar als antípodes l'un de l'altre. Però el coreògraf ha sabut trobar un camí que els uneix de manera natural, sense forçar res, eliminant (això, és clar) les referències sexuals més explícites. La fantasia de les tauletes d'El Molino, que riuen de la ingenuïtat de la cupletista que canta La vaselina és molt semblant a la del conte més ensucrat. En aquest punt cal situar Simplicissimus, una dramatúrgia molt senzilla que aconsegueix traslladar el món sòrdid (a vegades caspós i brut, quasi malaltís) de la revista a tots els públics. Amb una netedat i clarividència que meravella. Ho fa amb una coreografia que evoca el cancan, les baixades d'escales de les vedets, les seves plomes, els jocs dels còmics, la necessitat d'aparentar més centímetres dels que es poden ensenyar, multiplicant imatges amb els miralls, encegant amb els jocs de llums. Sorprenent amb un vestuari que es plega i es desplega a gust.

Una fantasia de colors, música i bon rotllo que es trasllada als espectadors, que ballen des de les butaques i, en els menys dels casos, aplaudeixen les rítmiques composicions. L'humor és un element constant. El coreògraf s'atreveix a versionar Carmen de Bizet al xinès, com si fos la Madame Butterfly la que mirés d'enamorar amb una bata de cua (que es convertirà en dues capes de torero) i uns ventalls, que substitueixen els paraigües. Però no només hi ha joc, també hi ha emoció i un punt de dolor en l'amor no correspost. O l'enamorament de les marionetes... I torna l'humor amb un clown que es transforma en la diva de Charlie Rivel. I s'acaba amb la brillantina més apoteòsica. Les plomes de la vedet haurien pogut sortir del Cómeme el coco, negro de La Cubana si no fos perquè els seus chihuahues li canten els cors. Brillant.