festa. i. alguna. cosa. més
bienve moya
La festa en període postcristià
El 1978 es
va organitzar
a Barcelona
el primer carnaval públic després de la dictadura
En les dècades dels anys setanta/vuitanta sorgí el moviment de reproposta de la festa, i per extensió d'una part de la denominada cultura popular tradicional: música, artesania, etcètera. Cap a finals de segle XX semblà advertir-se l'esgotament d'aquell projecte que compartí la il·lusió per l'aconseguiment de la democràcia. Avui s'observa un cert esgotament d'aquell projecte i el rearmament d'una vella fixació per deixar les coses com estaven a principis dels setanta consistent a recuperar l'ortodòxia festivo-político-religiosa. L'esperit de reproposar o reinventar que va definir aquell moviment ha estat ocultant-se fins avui, per finalment ser substituït per un pseudomoviment (que certament ja va néixer paral·lel amb aquell) que tradueix la reproposta en recuperació, metamorfosi que consisteix a revestir les obsoletes formes festives i celebracionals en llampants recuperacions, mantenint, per ignorància o intencionalitat, simplement la forma, l'exterioritat, deixant l'esdeveniment buit de contingut, buit de sentiment, que era precisament el que pretenia la reproposta: assumir allò de valuós que la tradició pogués conservar en l'interior de la forma.
La reproposta, que en principi semblava haver estat entesa i acceptada pels nous dirigents polítics que van afegir-se amb entusiasme a la crida de la presa del carrer per a la festa, pas a pas va sent desposseïda de l'espai públic en benefici de la recuperació i la cultura per a multituds: la quantitat sobre la qualitat, la imaginació i l'originalitat: com més participants concorren a una activitat, més èxit. Però això sí, cal que aquesta quantitat estigui controlada.
La reproposta, que suggeria prendre de la tradició allò que tenia de valuós per a l'autonomia personal, d'actualitat, va tenir a Barcelona una arrencada amb l'organització del primer carnaval públic després de la dictadura. Per a aquell projecte, que naixia a l'empara de la nova visió del manejament professional d'Elisa Lumbreras, Joan Brossa va fer-ne el cartell –que, naturalment, va ser prohibit– i en l'organització dels actes hi participaven Ramon Barnils, J. Vendrell, Teresa Bruna i un seguit de persones més, algunes de les quals posteriorment es reunirien al voltant de la nova regidoria municipal de Cultura, sota la responsabilitat de Rafel Padras, en què van treballar-hi o col·laborar-hi M. Tatcher, J. Pablo, J. Manyà, J. Guillen, I. Vallès, J. Jansana, D. Llopart, L. Torrado, M. Antònia Pelauzi, un servidor, i una llarga sèrie de persones i grups, com Carrutxa, de Reus, etcètera, que han deixat constància del significat de la re-proposta.
La nova Mercè que va eixir-ne, i sobretot el correfoc, són un segell de les possibilitats del projecte, així com també ho són la nova festa de Granollers, les Santes de Mataró, el moviment sociofestiu de Terrassa, la Santa Tecla a Tarragona, el carnaval de Vilanova i la Geltrú, el de Solsona, el de Torelló, entre pocs altres. I inversament, poden ser una mostra de festa recuperada –no reproposada– algunes reiteratives trobades de gegants i altres andròmines festives i de federacions recuperadores de fires i festes on el moviment festiu ha estat sotmès a la recuperació més pintoresca, més gent al darrere ballant el Jo te l'encendré; més timbals i instruments desafinats, i menys qualitat musical. I per altra banda, la proliferació de guinguetes de begudes i menjars afartapobres de qualitat abjecte, i parades de pseudoartesania; música comercial, i més joves al carrer ballant el mateix impertinent Jo te l'encendré, però en clau pop.
Avui, una altra tendència recuperadora, que amb l'excusa d'un desconeixement dels vells símbols recupera les velles històries, les velles paraules, tornant-les a endiumenjar. Un exemple: la proliferació com a espectacle de recuperades processons dels dies sants. No tenim remei.